Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Qüestió de pell

|

- Publicitat -
Ja n’he parlat i n’he escrit altres vegades d’aquest tema. Sempre des d’una certa ironia i, fidel al meu estil, fent servir el llenguatge figurat que tant m’agrada. Però cada vegada em costa més de mantenir el to. Cansa, de debò que cansa. Jo no estic fet per a la paciència i ja us reconec que no figura entre les meves escasses virtuts. No obstant això, em sorprenc a mi mateix amb la capacitat de digerir gripaus que estic demostrant els darrers anys, una vegada rere l’altra. Al final, segur que ho pagaré car, què hi farem!

Em dec a una certa disciplina de partit a la qual, de vegades, he de fer esforços colossals per ser-li respectuós. Dic “certa disciplina” atès que la primera i més íntima fidelitat me la dec a mi mateix i als meus principis i, si la disciplina de partit es contradiu amb la lleialtat a mi mateix, jo no tinc cap mena de dubte sobre què cal fer. Fins ara, però, no he trobat greus contraindicacions entre ambdues servituds. Diferències ideològiques molt poquetes, divergències polítiques algunes i discrepàncies estratègiques podríem dir que unes quantes més tot i que, encara, assumibles. Ara bé, allò que em té fastiguejat, allò que m’omple d’una pruïja incòmoda, allò que em fa remoure la caixa dels trons, són la quantitat, cada cop més difícil de suportar, de despropòsits formals amb els quals bona part dels líders del meu partit, tant els de més a prop com els de més lluny, no paren de martiritzar la meva soferta epidermis ideològica.

No parlo ja dels líders del meu País perquè de la majoria d’aquests ja fa temps que n’he abdicat. Parlo dels meus, de la que se suposa que és la meva gent des del punt de vista de la coincidència en uns mateixos objectiu polítics. Aquests són els que més em dolen. Però, per damunt de tot i més enllà dels despropòsits, em dol la seva feblesa epidèrmica. La pell és l’òrgan humà més gran i el que ens protegeix de les agressions externes, sense la qual no duraríem més enllà d’unes poques hores. La pell és la flor de la sensibilitat i on rau el sentit del tacte. La pell agraeix les carícies i en sap copsar la seva importància bo i traslladant-ne els seus efectes beneficiosos a la resta de l’organisme. El mal tracte a la pell es pot suportar més bé o més malament, però se supera si l’atac és puntual i poc sever. Ara bé, si aquest mal tracte es perllonga en temps i intensitat, tot l’organisme se’n ressent i es deteriora extremament.

Publicitat

Si la pell que m’ha de protegir és la d’un cuc que s’arruga i s’asseca només amb l’oreig o el primer raig de bon matí, no em serveix per a res, francament. Jo vull per a mi una pell de cocodril o una closca de tortuga. Unes pells capaces d’aguantar el sol i serena de la intempèrie política quan calgui. I a mi em cal.

Em cal, i em sobren les picades de mosquit i les incessants cagades de les mosques vironeres. Tinc la pell escaldada, plena de favasses i esgarrinxades i en algun lloc se m’hi ha infectat algun o altre gra. Però encara vaig fent. No sé fins quan, però encara vaig fent amb l’esperança de trobar una bona pell. Una nova pell que m’escaigui i em protegeixi les parts toves dels meus ideals, ara massa exposades a l’escarni públic.

I als meus líders, als que haurien de dotar-me de la meva imprescindible ració de carícies a la que tinc dret, els demano… No!, els exigeixo que deixin de encetar-me les parts sensibles quan es fan caqueta als calçotets cada cop que se’ls escapa un pet. Ja sé que no els puc demanar la ment d’un geni en un cos d’atleta ni la lluna en un cove però, al menys, si que els puc demanar que siguin conseqüents tant en l’encert com en l’error, no fotem.

I ara, ja em perdonareu la grolleria (o no), però és que ja en tinc prou, collons, que ja en tinc prou d’escaldades als ous i de dur el cul com un tomàquet perquè a uns quant se’ls escalfi la boca de tant en tant per, tot seguit, haver de córrer a humiliar-se arrossegats per terra, amb la cua entre cames, a llepar les soles d’uns enemics que estan per la feina i no paren de flagel•lar-nos l’epidermis amb totes les eines de què disposen i les que nosaltres mateixos els posem a l’abast.

És cert que, de moment, tenim més que perdut el cos a cos electoral. Som un pes mosca contra pesos gegants, d’acord, molt bé. Però això no ens ha de fer perdre ni la raó en el nostres drets menystinguts, ni la convicció ferma en els nostres principis, ni tant sols el dret a la digna relliscada. Ens hi van l’orgull i l’autoestima.

Francament, més ens valdria ser ferms i caparruts en la defensa estricta i intransigent de les nostres posicions polítiques que no pas dedicar-nos a voler matar gegants a pessigolles i acabar esdevenint la riota de propis i contraris.

Que ja està bé, home, que ja està bé!

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut