Opinió amb independència. Dijous, 22 de juny de 2017 20:21 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Miquel Estruch


Bon cop de falç doble fletxa Dimecres, 15.3.2017. 20:48 h

L'extinció dels Dons

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 8 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

Tinc un record esborrat de Don Blas, del seu aspecte vull dir, no pas de la seva figura i de la seva imponent influència en la societat colomenca del tardo-franquisme.  Jo vaig entrar a treballar a la Caixa de Sabadell l’any 1977. En aquella època, aquesta entitat tenia l’oficina principal de Santa Coloma a la Rambla de Sant Sebastià i era una de les agències financeres més antigues de la ciutat i, per tant, una de les que operaven més negoci, sobretot en l’àmbit hipotecari. Era l’època boja de creixement urbà i de construcció d’habitatges a tot drap i sense cap planificació urbanística seriosa i amb absència de controls de qualitat i, com no,  d’escrúpols. Tot s’hi valia a l’hora de vendre terrenys i d’edificar pisos i més pisos per donar cabuda a l’explosió demogràfica derivada de la immigració provinent, sobretot, del sud d’Espanya.

Don Blas era en aquella època, l’alcalde de Santa Coloma. El darrer alcalde que va, per dir-ho d’alguna manera, gestionar la acaballes del municipalisme franquista fins a les primeres eleccions del 1979, en les que encara va obtenir l’únic escó colomenc de la UCD d’Adolfo Suárez. Fins aleshores, la influència d’aquest falangista murcià a Santa Coloma de Gramenet havia estat gairebé absoluta, incontestable. Home afecte al règim i desafecte a tota ètica política i econòmica, va saber utilitzar les seves influències per fer i desfer tot allò que va voler i poder en benefici propi.  Des d’una posició inicial de micro empresari, va anar evolucionant cap a altres activitats molt més lucratives. Actuava com a intermediari, prescriptor i comissionista entre els venedors de terrenys, els constructors, els promotors, els bancs i caixes que feien les hipoteques, els notaris, els responsables de l’administració local i, finalment, els desgraciats i necessitats compradors de pisos. De tots ells en treia suc. Un suc que reinvertia en activitats de prestamista usurer que encara augmentaven més la bola del seu lucre. Feia i desfeia al seu antull i campava per Santa Coloma amb aires de prohom. Recordo que despatxava una hora al dia, per torns,  a les principals oficines bancàries per “mediar” entre els humils compradors de pisos i els directors d’aquelles oficines, els quals el tractaven amb una deferència llagotera que feia angúnia.

Aquest és el Don Blas que jo recordo.  D’ell mateix, del seu físic,  només  em resta la imatge borrosa d’un embalum sinistre que es movia sota un abric posat a la capa, cofat amb un barret. La resta se m’ha esvaït.  Jo només era un xaval que acabava d’entrar a treballar a Caixa de Sabadell i que estava inclòs en allò que anomenàvem “Equip volant” que servia per donar suport a les oficines que tenien excés de feina. L’oficina de la Rambla de Sant Sebastià n’era una que en necessitava sovint pel seu elevat volum de negoci.  Per això m’havia tocat d’anar-hi alguna vegada i, per això vaig saber qui era el personatge. Per això i, també, perquè en aquella època jo ja tenia prou motivació política com per interessar-me per les coses que esdevenien en el meu entorn i per fer preguntes. I qui pregunta massa, sovint rep respostes que generen més preguntes i, de vegades, es necessita temps i que la vida faci una mica més de recorregut  per arribar a entendre segons quines respostes.  Avui però, quan la meva vida ja ha fet força curs, algunes respostes se’m fan evidents fins i tot abans de que es formuli la pregunta.

Ja sabem que les maneres de fer dels pares, es fixen sovint, en forma de substrat educatiu i cultural, en la manera d’entendre les complexitats vitals que tenen els fills i les conductes que se’n deriven.  Un substrat que pot quedar anul·lat o, si més no, aletargat, en funció de la pròpia personalitat dels fills, de la seva formació, de les seves relacions i de molts altres factors. Però el pòsit sempre hi és, ni que sigui en estat latent. Tanmateix, de vegades, aquests pòsits acaben florint i determinen de forma evident la conducta d’algunes persones. Avui, després de sentir els talls de veu del fill de Don Blas, Don Bartu,  se m’ha fet evident la florida d’un pòsit d’aquells que fan una fetor insuportable.  

El llenguatge i el to no poden ser més miserables ni més barroers..., però la intenció, el fons, l’expressió de la personalitat que es desprenen d’aquests talls de veu tan breus com clars, no permeten cap joc al matís, a l’intent de comprensió o de possibles justificacions, no!  Això és l’expressió més genuïna de la corrupció més greu de totes: la corrupció dels principis ètics, la manca total d’escrúpols, i un definitiu menyspreu a la societat.

Tots tenim el nostre pòsit. Sentint Don Bartu, avui m’ha vingut al cap el pensament del meu avi, un republicà de principis del segle XX, que va expressar en una conferència feta a Badalona l’any 1917, sobre ètica política: “La mera evidència d’una conducta indigna en un polític, l’incapacita del tot per a l’exercici de cap càrrec en l’àmbit públic. No calen judicis per inhabilitar els indignes, és la dignitat del poble qui ho fa.

Quan feia aquesta conferència, mon avi tenia només trenta-cinc anys, tot i que, malauradament,  moriria tres mesos més tard. Amb el temps, he après que mon pobre avi tenia un punt d’il·lús, potser propi de la seva edat encara jove.  Si avui veiés com “la dignitat del poble” suporta i, de vegades, justifica les conductes indignes d’alguns polítics, estic segur que se’n faria creus i no entendria res de res. És potser per això i per raó dels meus propis pòsits, que a mi també em costa tant d’entendre-ho.  Que no m’entra per raó ni em cap al cap que la “dignitat del poble” no hagi reaccionat encara de forma fulminant i hagi inhabilitat amb el seu vot la caterva d’indignes que avui infecten la política fins a provocar una autèntica gangrena social.

Probablement l’explicació la trobaríem en el pòsit col·lectiu sobre el que vàrem bastir l’actual règim.  Vàrem edificar un Estat damunt les brases i els calius encara encesos, no pas cendres,  d’un règim il·legal, feixista, sanguinari i profundament corrupte, mitjançant un procés que vàrem anomenar eufemísticament  “Reforma”.  I doncs? Què n’esperàvem que en sortís? Els pòsits són els pòsits i, més tard o més d’hora, afloren. Damunt dels purins no hi floreixen les gardènies. Més aviat és el lloc idoni perquè s’hi rabegin els Dons.

És per això que ens cal fer net. Res no es pot edificar que valgui la pena sobre el fang de la ignomínia. Necessitem un nou règim que es basi en la voluntat i la dignitat del poble i que no permeti que ni fangs, ni llots ni pòsits infectin la noblesa d’una política que tingui per principi la defensa del bé comú. Perquè, al capdavall, és el bé comú l’única pàtria per la que val la pena donar-ho tot i l’única que ens pot fer realment dignes i autènticament lliures.  Si fóssim capaços de bastir un règim fonamentat en aquesta convicció, no seria possible que la societat, que el poble, tolerés l’existència de segons quines xacres,  i la vida dels Dons es faria insostenible i es veurien abocats a la seva extinció.

Fem-ho!


lectures 7697 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miquel Estruch

Miquel Estruch logo rss

Badaloní! (amb això en tinc prou)

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.