Avui ha fet exactament 100 anys de la mort del meu avi Francesc Estruch Almirall. Havia nascut a Sant Esteve Sesrovires l’any 1882 i moria a Badalona, tal dia com avui de l’any disset del segle passat. Deixava una vídua jove i tres fills, el més petit dels quals, el pare, encara no havia complert els cinc anys.
Era d’una extracció social molt i molt humil. El segon començant per la cua dels nou fills d’un pobre pagès parcer que s’havia arruïnat a causa de la fil·loxera.
Fugint de la fam i la misèria, va arribar tot sol a Badalona quan només tenia catorze anys. En morir però, i malgrat la seva joventut, ja s’havia convertit en tot un prohom badaloní. Soci copropietari, juntament amb els germans Frederic i Manel Xifré, de la societat Xifré Masferrer i Companyia (popularment coneguda com El Pèl), també era el president honorari del gremi de patrons barbers de Badalona, president i ànima viva de l’UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) a la nostra ciutat i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament, sota la presidència de l’Alcalde Josep Casas.
La seva mort prematura va ser diagnosticada com a peritonitis aguda (aleshores en deien còlic miserere) però va ser precipitada a causa de la seva actitud heroica en la participació activa que va tenir, malgrat estar greument malalt, en la defensa dels treballadors amotinats de Badalona durant les vagues de l’agost d’aquell any, de manera que en va poder evitar la massacre a la que es veien abocats per causa d’un parany que els havien parat les forces d’ordre púbic.
Diuen les cròniques que a Badalona no s’hi havia vist mai fins aleshores un enterrament amb tants assistents i tan sentit. A la seva làpida, pagada per donacions populars de només 1 cèntim per persona, s’hi llegeix “A Francisco Estruch Almirall, penyora d’etern record del fervor popular i amical”.
Reprodueixo íntegre el número especial de la revista “Acció”, del 15 de setembre, dedicat a la seva memòria, on hi ha molt emotius escrits dels seus amics, alguns dels quals com Francesc Layret, Pere Corominas o Albert Bastardas, eren personalitats referents de l’esquerra catalanista i republicana del seu temps.
Viu és en els seus descendents el seu llegat ètic i polític. Viu en nosaltres aquell esperit de servitud pública i d’amor al comú, a la pàtria. I ja que hi som, no em direu que no és cosa curiosa, aquesta de la pàtria.
Les darreres paraules de l’avi, adreçades a la seva muller, van ser per demanar-li perdó per morir-se abans d’hora, tot i que ho va reblar amb un epítet, un cert punt enigmàtic, que deixa material per pensar-hi:
“…tanmateix, Mercè, qui mor per la pàtria, és ben mort, oi?”
El fet curiós és que l’avi no va morir embolcallat de cap bandera, ni per la defensa d’un patriotisme diguem-ne clàssic com el que hom voldria entendre normalment. L’avi va morir per defensar els seus amics, la seva gent, els treballadors d’origen humil com el seu, aquells amb qui se sentia unit per vincles de patiments i d’esperances comuns.
“…qui mor per la pàtria…”
Queda clar doncs, quina era la pàtria de mon avi. La seva pàtria no era altra que la seva gent, el bé de la seva gent. Aquesta és l’autèntica pàtria per la que tot val la pena, fins la mort. Totes les altres pàtries, si no són farcides d’aquests valors, no són més que fanfàrries i draps que voleien al vent. És per això que volem edificar un nou país, una nova república que preservi per damunt de tot i tothom allò més preuat que tenim: uns valors basats en el bé comú.
Deia Pere Corominas en el seu sentit escrit de comiat pel seu amic
“Ara cada any els amics i els de casa et portaran flors i renovaran les llàgrimes que ploren per tu. Però els homes són aixís. Cada any hi hauran més poques flors. Fins que un dia duran quietament a jeure amb tu als últims que t’hauran plorat. Mentres que l’àmima nostra, tant com cremi en la fosca despulla del nostre cos, guardarà el solc de la teva amistat, com el fill en la falda de la mare, i fins que tots nosaltres no haurem mort, tu que ens has esta amic, no moriràs.”
Ningú no queda ja dels que van conèixer l’avi en vida. Tots els qui van plorar la seva mort ja jeuen quietament al seu costat. Les lletres en relleu del marbre de la seva làpida ja es difuminen, però el seu llegat de valors perdura i no ha pas mort.
És per aquest llegat, és per aquests valors que hem rebut, que nosaltres, la seva sang, cent anys després de la seva mort, persistim en voler ser no només record, sinó esperit viu i tenaçment compromès. Per ell i pels seus, per nosaltres i els nostres, per tots els que som i hem de ser iguals en drets, lliures per natura i solidaris per justícia, ens mantenim dempeus i amb tota la voluntat viva i plenament responsable de prendre les regnes del nostre present i del nostre futur.
És per això, perquè som lliures i perquè volem, perquè som iguals que qualsevol altre i no ens volem diferents, perquè som solidaris i no pas mendicants ni caritatius. Perquè no hi ha cap por que arronsi els nostres drets ni cap llei que els conculqui. És per tot això que volem votar i votarem, per donar-nos una nova oportunitat de bastir una pàtria de debò, que no sigui una enganyifa per a carallots feta només d’himnes i banderes. Perquè volem bastir una pàtria digna dels més dignes, una autèntica pàtria del bé comú, la pàtria del meu avi.
