Opinió amb independència. Dissabte, 23 de juny de 2018 06:18 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Miquel Estruch


Bon cop de falç doble fletxa Dimarts, 16.1.2018. 22:15 h

Jo no sóc com tu. (Carta a l'Oriol Junqueras)


Comparteix







Etiquetes

L'endemà de Reis em vaig decidir, finalment, a enviar una carta al meu amic Oriol Junqueras. Confesso que m'hi havia resistit molt, ben segur que massa, convençut com volia estar de que la cosa (cosa! Quin eufemisme més idiota! Volia dir la tremenda injustícia que suposa l'empresonament d'un bon noi) no duraria gaire. La carta, doncs, no deixa de ser per a mi una mena de cop de puny que m'haguessin clavat al ventre, que em talla l'alè i encara m'ofega. Maleïts siguin per sempre!

He dubtat en fer-la pública, no pas per cap mena d'estranya por, sinó per un cert pudor i sentit d'intimitat que me'n privava. Tanmateix, he constatat que els meus sentiments són compartits per moltes persones que em són properes i que, potser, es puguin sentir una mica més acompanyats i, qui sap si en certa manera també una mica més acomfortats.

Si serveix per això, haurà servit per a molt. Així, doncs, aquesta és la meva carta a l'Oriol.




Estimat  Oriol,
 
Avui és el dia de Reis. T’escric ara perquè per fi arribo a la conclusió de que això anirà més per llarg del què em pensava.  Certament t’hauria pogut escriure abans i, de fet, la Montse se n’estranyava i m’ho retreia de tant en tant.

-          No ho entenc. A tu, que t’agrada tant escriure, com és que encara no has escrit a l’Oriol?

La Montse et té sempre present, Oriol. De fet, tots els de casa et tenim present sempre. Sopem i dinem amb tu, i amb tu ens n’anem a dormir cada dia. I quan dic els de casa, vull dir tots els de la llarguíssima família meva, un clan de badalonins, que s’allarga ja a més de seixanta membres. Un bloc compacte que no falla mai a les seves lleialtats.

I sí, la Montse tenia raó quan em retreia que no t’hagués escrit fins ara. Saps què passa, Oriol, que malgrat el meu escepticisme natural, tot aquest temps he servat sempre una petita llum, una remota sensació de que et retindrien no gaire temps. Potser és aquell sentiment que, des del cristianisme, en dieu esperança i que a mi em costa d’identificar i, sobretot, de posar-li nom. Sí, ho confesso, en el fons, estava convençut que no hi podia haver tanta maldat en els cors d’aquells que han de prendre determinades decisions. En el fons pensava que aviat us deixarien en llibertat. Des d’aquest remot convenciment, escriure’t, em suposava fer-ne renúncia i és per això que no ho he fet abans. No me’n facis retret, sisplau.

Però avui és el dia de Reis i anit va ser la gran nit de les il·lusions infantils. Aquella nit tan màgica en què brillen més que mai els ulls de la canalla. Jo, que sóc criaturer de mena, que vinc d’una llarga família de molts germans, que he tingut molts fills i que ja em començo a carregar de néts, és precisament en aquesta nit tan especial, quan baixo més les defenses emocionals i esdevinc més vulnerable que mai.

Des d’aquesta vulnerabilitat, he hagut de fer front a una decepció terrible que m’ha situat de nou amb els peus a terra de mala manera: La meva carta al Reis ha estat desatesa prematurament i de forma cruel i despietada. No han tingut cap mirament amb tu ni amb els teus. Em reservo els qualificatius que em mereix aquesta decisió que han pres i, encara més, allò que penso d’aquells qui l’han pres. Ni ho oblidaré ni ho perdonaré.

No em puc treure del cap en Lluc i la Joana, mentre em miro els menuts de casa i una ràbia fonda, fonda s’apodera de mi, m’omple i em vessa pels ulls. Jo no sóc com tu, Oriol. La meva tradició familiar ha estat força més laica que la teva i la meva formació també. És cert que he crescut, com la majoria de nosaltres, enmig d’unes tradicions catòliques però, en el meu cas, no han quallat gaire més endins de la pell. La Fe, per exemple, és una virtut que ni tan sols concebo. Un vell company, mestre i amic republicà que vaig tenir, em deia sempre que això de la Fe eren falòrnies que servien per domar els esperits de les persones. Que sempre resultava més fàcil creure que pensar. No, jo no en tinc, de Fe, però tinc tenacitat i perseverança. Tampoc tinc Esperança, sinó que tinc convenciments i tinc determinació. Sóc d’allò que en diuen del morro fort i de serrar dents,  I amb això ja faig. Al menys, he fet fins ara.

Jo no sóc com tu, Oriol, que ets persona de pau. No vull dir pas amb això, que sigui un brètol absolut, ni molt menys. Sempre miro de fugir de la violència, sempre que puc. I en fujo perquè la reconec en mi i la temo. La sento dins, formant part essencial de la meva ancestral càrrega genètica humana i la noto com bull per dins, com em crema les entranyes i malda per sortir, esgarrapant-me els budells, ennuvolant-me el seny. No, no sóc dels que paren dos cops la galta, ni sóc dels que reben els cops amb els braços enlaire. De petit, petit, que em van penjar la llufa de busca bregues i sempre ho he trobat injust perquè no és cert que les busqui, sinó que les trobo, que no és el mateix. Millor dit i perquè ens entenguem, de mi es podria dir que qui em busca, em troba.

És per això que, per a les persones com jo, les persones com tu esdeveniu imprescindibles. Perquè el vostre guiatge i el vostre exemple ens són el bàlsam que necessitem per amorosir les males ànsies que podrien arribar a dominar-nos i fer aflorar el pitjor de nosaltres. Necessito sentir-te, necessito llegir-te per saber que tu, que ets molt millor persona que jo, malgrat el que estàs patint a nivell personal, ets capaç, encara, de practicar l’empatia autèntica amb els altres, amb els que pensen diferent de nosaltres i fins i tot, amb aquells que obertament et fan tant de mal. Jo no en sóc capaç i, si no vaig a més, és perquè et tinc per referent i perquè sé que si fes altrament, segons la meva natura em crida, molt probablement podria contribuir a fer que la teva situació esdevingués encara més difícil.  I això no m’ho podria perdonar mai.

Aquesta gent, Oriol, una de dues: O no tenen ni la més remota idea de fins a quin punt d’injust és el tractament que et donen en relació al teu comportament i al teu tarannà, o bé són simplement persones que actuen des d’una malícia inqualificable i des del convenciment de la seva plena impunitat. En qualsevol dels dos casos, als ulls dels justos, es tracta de gent desqualificada  ètica, política i moralment per exercir la seva funció, una vergonya absoluta.

Jo no sóc com tu, Oriol, ni em sento capaç de suportar estoicament tanta humiliació. Els pensaments que em passen pel cap no són compartibles. L’ànsia de voler fer i no poder m’estan fent trontollar els fonaments ideològics de dalt a baix. Sort que són d’una solidesa d’aquelles fetes a base de segles, que es perden enllà dels horitzons de la Història. Sé qui sóc i sé d’on vinc. He resseguit les meves arrels fins molt endins de la terra i n’he tastat el regust amargant de les seves sabes. D’aquestes sabes, Oriol, n’han nascut moltes branques de les que n’han fet llenya, però centenars de llavors han escampat arreu i n’han fet un bosc dens, esponerós, esplèndid. Com dius tu, som el fruit de moltes derrotes però també la llavor de totes les victòries. 

Sé d’on vinc, Oriol, però sobretot, sé on vull anar. I no vull anar pel pedregar, ni sota el fuet de ningú. Ni jo ni els nostres, la nostra gent, la nostra Pàtria, la pàtria de les persones. Vénen, com sempre han vingut, amb tota la seva supèrbia i amb tota la seva fúria. Són els abanderats de l’odi, de la humiliació i de la venjança. Nosaltres aguantarem els cops amb la mirada posada en la nostra cohesió. La cohesió d’un  sol poble, la d’aquell bosc  esplèndid del que et parlava abans, fet de milers de llavors distintes, que es projecta enllà, que s’alimenta de les seves rels, dels raigs del sol i de les tempestes, per créixer divers i magnífic, complet i lliure.

Resistirem l’embat, com hem fet sempre. Persistirem en els nostres propòsits, com hem fet sempre. Tornem a lluitar, tornem a sofrir i tornarem a vèncer. No te’n càpiga dubte, Oriol, ens en sortirem i tu sortiràs del teu captiveri per celebrar amb els teus noves i meravelloses nits de Reis que vindran. Transformarem els plors en  rialles i ens podrem dedicar a construir per als nostres una societat millor, on els malvats no ens marquin la llei i on les lleis estiguin sotmeses a la voluntat del comú i no serveixin per limitar les llibertats dels molts i preservar els privilegis dels pocs.  És per això que la bona gent com tu, i els no tan bona gent com jo, ens vam posar en política.  Només era per això.

Jo no sóc com tu, Oriol, però faré cas al teu exemple perquè el reconec per encertat i per valuós. Però no sóc com tu i et faré cas mentre pugui i m’esforçaré en poder més enllà del possible. Però jo no sóc com tu, Oriol, i no sóc garantia de res, més enllà de les meves lleialtats i les meves condicionants humanes.

No tinc ni Fe ni Esperança, però tinc la meva voluntat, la meva determinació i el meu tremp. Tot això, que potser no és gaire i segur que insuficient, és tot el què tinc i tot el que puc aportar a l’esforç comú. Aquí estic, Oriol, aquí estic amb tot el meu clan al voltant, amb els peus clavats a la terra i els braços oberts per a l’abraçada, però també disposats, si cal,  al cop de puny.

Donec perficiam!
 
 
Miquel Estruch

Badalona

lectures 1502 lectures comentaris Un comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#1
Miquel Gran fletxa Badalona
17 de gener de 2018, 07.44 h

Es cert Miquel. Som molts els qui pensem el mateix, des del meu agnosticisme, i sense tants fills i néts, també seguiré persistint per poder tornar a guanyar. I espero poder-ho seguir fent des de la mobilització permanent i pacífica. Visca la terra lliure !!


Valora aquest comentari:   votar positiu 70   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miquel Estruch

Miquel Estruch logo rss

Badaloní! (amb això en tinc prou)

més informació

ELS MÉS fletxa


DARRERS ARTICLES fletxa

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.