- Publicitat -
Avui toco un tema d’aquells que fan pudor, o sigui que ja us podeu tapar el nas.
Abans que res, he de reconèixer que, en aquells remots temps de la meva adolescència, no tenia el grau de sensibilització cívica que tinc ara i reconec que fins i tot vaig arribar a llençar burilles a terra quan fumava! (Pallofes de pipes mai!) Més enrere en el temps, en la nebulosa de la meva infantesa, també recordo haver jugat a veure qui pixava més lluny (sempre guanyava en Joan V…, era un autèntic “Crack” que arribava a allargar quatre passes i mitja!!). Però al marge d’aquests pecats d’infantesa, no recordo haver estat mai una persona descurosa ni deixada ni incívica.
Tot i així, hi va haver un moment en la meva vida en què vaig prendre consciència plena del valor del civisme. Va passar que als meus divuit anys, vaig estar-me tres setmanes a Londres i hi vaig viure una experiència que em va marcar per sempre més. Estàvem amb en Ramon Mª P… i en Joaquim V…, ajaguts en una gespa de no recordo quin dels molts parcs que té aquella ciutat. Vaig obrir un paquet de “Ducados” i, indolentment, vaig deixar caure a terra aquell filet vermell de cel•lofana que s’ha d’estirar per obrir-lo. Una mica més avall, també damunt la gespa, hi havia tres o quatre vailets de no més de deu anys que jugaven a pilota. Un d’ells, un negret de cara rodona i uns ulls vivíssims, se’m va apropar i, amb molta educació, em va preguntar si m’agradava la ciutat. “Molt”, li vaig dir. Em va insistir sobre què em semblaven els parcs de Londres. “Una meravella”, vaig respondre a l’instant. Llavors, sense deixar el seu somriure i amb la pilota sota el braç, em va deixar anar, bo i assenyalant la cel•lofaneta delatorament vermella damunt la catifa verda: “Doncs, per què els embruta?”.
En tota la meva vida que no he passat tanta vergonya. Per a mi va ser com la caiguda del cavall de Sant Pau i em vaig convertir a la fe dels maniàtics del civisme. Des de llavors que porto trenta-quatre anys nedant contra corrent i estic permanentment en campanya per la causa del comportament i la neteja públiques. He escrit, he polemitzat, he pressionat, m’he barallat (barallat de debò, a crits i empentes) davant determinats comportaments, he posat denúncies i he cridat l’atenció a guàrdies urbans per la seva passivitat. Als meus fills els he fet la vida impossible amb les meves manies i, una vegada passades les turbulències de l’adolescència, han acabat assumint-les també com a seves. És per això que m’agrada que en Ferran Falcó faci les reflexions que fa en el seu bloc el 27 de juny i que les avali l’Andreu Mas. Jo també enyoro en Pere Sió i la seva determinació en aquest camp. Espero i desitjo que en Lara estigui a l’alçada, ja que de feina no n’hi faltarà. El nou pacte de govern preveu l’aprovació d’una ordenança de civisme. Modestament, alguna cosa hi he posat de la meva part perquè això estigui dins de l’acord de govern i, també modestament, vetllaré perquè es compleixi. Ara bé, de la mateixa manera que espero i desitjo que en Lara faci el que li toca, també voldria que en Ferran sabés cursar les instruccions oportunes a la Guàrdia Urbana per tal que actuï amb tota la fermesa que calgui.
L’Andreu Mas i en Ferran Falcó tenen raó quan diuen que després de les grans festes la ciutat fa fàstic. Però, més enllà d’això, jo ja n’estic fins a les mateixes boles de la fortor de pixum que fan els carrers del centre i la vergonya pública que molts carrers principals suposen per a tots els badalonins (i nines, que ningú s’emprenyi). Això de les campanyes de civisme està molt bé i la creació d’un cos d’agents cívics, també, a part que ho trobo molt necessari. Però, deixem-nos de romanços, amb tot això no n’hi ha prou. Contra l’incivisme, cal una mica més de canyeta. I, si molt m’apureu, potser ni tan mica ni tan “canyeta”.
Abans que res, he de reconèixer que, en aquells remots temps de la meva adolescència, no tenia el grau de sensibilització cívica que tinc ara i reconec que fins i tot vaig arribar a llençar burilles a terra quan fumava! (Pallofes de pipes mai!) Més enrere en el temps, en la nebulosa de la meva infantesa, també recordo haver jugat a veure qui pixava més lluny (sempre guanyava en Joan V…, era un autèntic “Crack” que arribava a allargar quatre passes i mitja!!). Però al marge d’aquests pecats d’infantesa, no recordo haver estat mai una persona descurosa ni deixada ni incívica.
Tot i així, hi va haver un moment en la meva vida en què vaig prendre consciència plena del valor del civisme. Va passar que als meus divuit anys, vaig estar-me tres setmanes a Londres i hi vaig viure una experiència que em va marcar per sempre més. Estàvem amb en Ramon Mª P… i en Joaquim V…, ajaguts en una gespa de no recordo quin dels molts parcs que té aquella ciutat. Vaig obrir un paquet de “Ducados” i, indolentment, vaig deixar caure a terra aquell filet vermell de cel•lofana que s’ha d’estirar per obrir-lo. Una mica més avall, també damunt la gespa, hi havia tres o quatre vailets de no més de deu anys que jugaven a pilota. Un d’ells, un negret de cara rodona i uns ulls vivíssims, se’m va apropar i, amb molta educació, em va preguntar si m’agradava la ciutat. “Molt”, li vaig dir. Em va insistir sobre què em semblaven els parcs de Londres. “Una meravella”, vaig respondre a l’instant. Llavors, sense deixar el seu somriure i amb la pilota sota el braç, em va deixar anar, bo i assenyalant la cel•lofaneta delatorament vermella damunt la catifa verda: “Doncs, per què els embruta?”.
En tota la meva vida que no he passat tanta vergonya. Per a mi va ser com la caiguda del cavall de Sant Pau i em vaig convertir a la fe dels maniàtics del civisme. Des de llavors que porto trenta-quatre anys nedant contra corrent i estic permanentment en campanya per la causa del comportament i la neteja públiques. He escrit, he polemitzat, he pressionat, m’he barallat (barallat de debò, a crits i empentes) davant determinats comportaments, he posat denúncies i he cridat l’atenció a guàrdies urbans per la seva passivitat. Als meus fills els he fet la vida impossible amb les meves manies i, una vegada passades les turbulències de l’adolescència, han acabat assumint-les també com a seves. És per això que m’agrada que en Ferran Falcó faci les reflexions que fa en el seu bloc el 27 de juny i que les avali l’Andreu Mas. Jo també enyoro en Pere Sió i la seva determinació en aquest camp. Espero i desitjo que en Lara estigui a l’alçada, ja que de feina no n’hi faltarà. El nou pacte de govern preveu l’aprovació d’una ordenança de civisme. Modestament, alguna cosa hi he posat de la meva part perquè això estigui dins de l’acord de govern i, també modestament, vetllaré perquè es compleixi. Ara bé, de la mateixa manera que espero i desitjo que en Lara faci el que li toca, també voldria que en Ferran sabés cursar les instruccions oportunes a la Guàrdia Urbana per tal que actuï amb tota la fermesa que calgui.
L’Andreu Mas i en Ferran Falcó tenen raó quan diuen que després de les grans festes la ciutat fa fàstic. Però, més enllà d’això, jo ja n’estic fins a les mateixes boles de la fortor de pixum que fan els carrers del centre i la vergonya pública que molts carrers principals suposen per a tots els badalonins (i nines, que ningú s’emprenyi). Això de les campanyes de civisme està molt bé i la creació d’un cos d’agents cívics, també, a part que ho trobo molt necessari. Però, deixem-nos de romanços, amb tot això no n’hi ha prou. Contra l’incivisme, cal una mica més de canyeta. I, si molt m’apureu, potser ni tan mica ni tan “canyeta”.
Publicitat
