- Publicitat -
Fa pocs dies que vaig publicar un article a “El Punt” , titulat “Un petit món que es mor”, que deia així:
“La Pilarín ja hi va néixer, al carrer Barcelona. Els seus pares, en Peret i la Vicenta, s’hi havien traslladat un parell d’anys abans, provinents del carrer de les Eres. Quan van llogar aquella casa, allò era poca cosa més que una teulada. El sol era de terra, les parets de pedra viva i els sostres de biga vista. Una escaleta cap amunt, estreta i amb un fort pendent, donava accés a les habitacions de dalt, de rajola tosca i parets de calç. Un badiu minúscul, amb una comuna, tancava el darrere. L’aigua, de dipòsit, sempre escassa. Una cuina econòmica i poca cosa més. La Pilarín hi va créixer, enmig d’un veïnat d’aquells d’abans, on la gent es coneixia i s’ajudava. A l’estiu, es prenia la fresca al carrer amb els veïns mentre la canalla jugava. Quan es va casar, va fer niu allí mateix, a ca els pares. La llei de la vida va voler que la Vicenta i en Peret fessin el seu traspàs al llit, envoltats pels seus, a casa seva. Les filles hi van créixer amb les noves generacions del mateix veïnat i uns costums apresos. Al llarg dels anys, en Ramon i la Pilarín, a base d’esforços i inversions, van anar transformat la caseta en un habitatge prou còmode. La propietat, mai ni cinc. I de vendre, ni parlar-ne, malgrat les proposicions fetes. Ara, la Pilarín, que aviat serà besàvia, recorda i enyora moltes coses. Tot un món petit que es mor, com les velles casetes veïnes, tapiades, mudes de tantes absències. Em mira i pregunta: “On anirem, ara?” Callo.”
Per raons d’espai, no em vaig poder esplaiar més en allò que volia expressar. Ara ho puc fer aquí i,amb el vostre permís, segueixo….
I callo, perquè els silencis, de vegades, són molt més expressius que un discurs sencer i hi ha preguntes que només sabem respondre callant, perquè les respostes possibles ens poden ferir potser massa. La Pilarín, davant l’afectació de la casa on ha viscut sempre i que, segons les propostes del nou Pla de Rehabilitació de Dalt de la Vila, se suposa que haurà d’anar a terra, em pregunta: “On anirem ara?”. I em fa la pregunta amb una innocència confiada d’aquelles que fan tant mal quan les respostes són vagues. És per això que callo, i perquè jo tampoc acabo d’entendre perquè se’ns moren els nostres petits móns. Potser… perquè els deixem morir? Potser perquè toca? Recordo les tardes d’estiu a la fresca i les converses, asseguts a les cadires que trèiem els veïns, amb en Josep i la Teresina de Cal Fideuer, amb en Quimet Tudó, que havia treballat amb la mare al Banc de Badalona (algú se’n recorda, d’això?) i la seva muller, la Maria Lladó, que havia estat cosidora al taller de costura de la meva àvia i la seva germana, anomenades les Lloveretes (i d’això…se’n recorda algú altre?) També hi ficaven cullerada la Pepita i el seu home. Ella era la filla d’en Rafel, que era tant presumit que als seus vuitanta encara es rentava el cap amb lleixiu per tal que li groguegés la mica de ros que volia lluir. Qui també hi treia el cap alguna vegada era la Lola del piso, que vivia a sobre de ca la Dulce. Li donàvem records per al seu fill, en Delmiro.
Quan va néixer en Marc, tot el veïnat va venir a conèixer el primer nét de la Pilarín. La Lucía, pobra dona, que ja no hi veia tres en un burro, va confondre un osset del mimosín que hi havia en una butaca, amb el nadó. “Pero que blanquito i que bonito nieto tienes Pilarín! Fíjate, fíjate…Que preciosidad!” No ens vam morir de riure de miracle. Pobra Lucía! Vivia amb els seus fills, un dels quals, en Julián que era solter, va ser lúltim a viure en aquella casa, tot sol. Bona gent. També va venir la Veneranda que ja passava de llarg dels noranta i cuidava a la seva filla Maria, de vuitanta anys. “Quines coses, Pilarín! Jo vaig ajudar a la teva mare cuando te parió a ti, ahí arriba, i ara ja eres una abueleta! Quines coses! Aviat faré cent anys i he de cuidar una vieja que es mi propia hija. Que cosas tiene la vida, Pilarín, quines coses!”. La Veneranda va enterrar la filla i encara va passar dels cent un parell d’anys.
Tot un món aquell veïnat de poble: A quatre passes, la Creu Roja, l’estanc, l’escola de Donya Júlia, el forn de l’Argelich, les botigues de ca l’Albert i Ca la Teresina, la farmàcia dels Gotzens, la lleteria, Can Sala…Al capdamunt del carrer, a una banda cals Planetes i a l’altra cals Alier, senyorejaven (i encara sembla que ho vulguin fer) l’entrada a la Plaça de la Constitució que, en el seu temps fou la Plaça de la Vila. Des d’aquesta entrada de la plaça, s’hi veu pel darrera les cases del davant, com s’alça, altiu i protector, el campanar de Santa Maria. El nostre campanar, el Campanar de la Merda per als més íntims (i d’això altre, algú més se’n recorda?) Carrer de Barcelona, un carrer petit, un petit món, una porta oberta a un barri moribund.
El problema de Dalt de la Vila, no són les seves pedres, ni les seves cases, ni l’estructura dels seus carrers, ni els subsols romans, ni els difunts que fa segles que reposen a la sagrera. El problema de Dalt de la Vila no són els nous fanals del carrer Lladó (mira que en són de lletjos!) ni la nova promoció de pisos de l’antic quarter dels bombers i la vella fàbrica de Can Guixeras (l’avi hi treballava i ja tampoc ningú ho recorda)…Tampoc és el problema de Dalt de la Vila la preservació del carrer de la Costa o els esgrafiats del carrer Pujol. Ni tan sols ho són els propietaris que fa segles que no inverteixen ni un ral en les seves propietats.
El veritable problema de Dalt de la Vila són les preguntes sense resposta i les mirades tristes que observen amb profunda pena com se’ls mor el seu món. Uns cors encongits que ploren i vetllen aquesta agonia com ho han fet durant generacions amb les pròpies morts. Amb tristesa i resignació i amb uns buits en l’ànima que només s’omplen de silenci, com la processó més antiga de Catalunya que recorre cada any aquests carrers, feixugament i amb ritme litúrgic, en una lletania que a tots els badalonins ens ressona endins: ”Re.. cord… i… me.. mò… ria….”
Record i memòria d’uns temps, d’unes vides, d’una manera de fer per la vida, d’un estil de relació veïnal que s’apaga fent pampallugues, com els ciris esgrogueïts de la processó, que passen en silenci per davant d’un munt de portes closes, tapiades, testimonis muts i horrorosament tristos de les moltes absències que es van esvaint.
No hi pot haver cap pla de rehabilitació de Dalt la Vila que no contempli la preservació, més enllà de les pedres, de l’esperit d’un barri que és com l’ànima mateixa del nostre poble.
Si no es fa així, mai podrem respondre la pregunta de la Pilarín.
Publicitat
