Durant un parell de setmanes he anat de bòlit i he parlat amb tanta gent que ja n’he perdut el compte. He parlat de política general, d’estratègia, de màrketing electoral, d’interessos i càlculs de probabilitats. De com està el País i de com està la ciutat. He parlat de la gent i amb la gent i he pensat molt, reflexionant-hi, sobre allò que és correcte i allò que no ho és; de com som les persones i de tot plegat. He dormit inquiet com poques vegades, jo que sempre dormo bé.
Durant aquests quinze dies frenètics he repassat la meva vida i he passat revista de les antigues frustracions i desenganys que en formen part i he tret la pols a les velles vocacions i il•lusions que conservo desats al bagul dels propòsits.
I he parlat de Badalona, molt. De la Badalona que m’agrada, de la que no m’acaba de fer el pes, de les coses que m’agradaria de canviar, de la Badalona que m’estimo i de la Badalona que voldria per a mi, per als meus fills, per als meus néts, per als meus amics. Aquell poble que el record endreça esbiaixadament per ser deconstruit i imaginat de nou, per fer-ne la ciutat amable, oberta, culta i digna, que el desig dibuixa amb traç incert.
He buscat consell en la paraula amiga i en la saviesa escrita del meu avi republicà que va sembrar la llavor d’uns principis sòlids que em proporcionen l’aliment ètic que necessito per sobreviure enmig dels esbarzers de la política.
I he tingut dubtes i he hagut de confrontar opinions, escoltar arguments i analitzar voluntats a la recerca de la decisió més encertada. No m’ha resultat fàcil però sí molt edificant. I al capdavall de tot, m’he hagut d’enfrontar, cara a cara, amb el fantasma de la pròpia vanitat.
En el rostre decebut d’un noi que podria ser el meu fill, hi he reconegut el meu, de rostre, de quan tenia jo la seva edat i em vaig sentir vençut per la mesquinesa dels mercaders d’ideals que em van fer creure que tot té un preu.
Diuen que la política és l’art del possible i el rostre d’aquell altre jo retrobat al cap dels anys em deia, des de la decepció que uns ulls joves no poden dissimular: “Saps què, Miquel, m’estic adonant que mai és possible”.
Digueu-me foll, aquells que tan amablement creieu que us mereixo confiança, però m’estimo més passar per foll que haver d’admetre que he traspassat a l’altre costat de les il•lusions per convertir-me en el reflex d’un rostre decebut que ha deixat de creure que sí, que tot és possible.
Treballaré per això i procuraré que la meva conducta sigui reflex del llegat ideològic del meu avi i pugui ser una referència útil per als meus néts. Per més que tingui les de guanyar, jo no mercadejo amb els ideals, els serveixo i miro de fer-me’n digne.
Només així puc conviure amb pau amb el rostre que m’observa implacablement des dels fons de l’ànima, a l’altra banda del mirall.
