Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Les ombres de l’Hipogeu

|

- Publicitat -

Quan vaig passar a recollir la meva sogra, ja m’estava esperant. En Ramon, el sogre, em va fer passar de seguida –“Passa, passa, fill, no veas como està d’impacient”– em va dir.

En sentir-lo, ella, li va replicar tot seguit amb una llambregada: “Pués sí! Tu que te crés”. I en dirigir-se a mi, amb un somriure que no podia amagar, em diu:-  “Aquest...”-  (es referia al seu home, és clar)- “… se’n riu, però és veritat que em fa molta il·lusió de veure-ho. Tu no ho saps…”– (sí que ho sabia, però tant és)- “… però jo, de petita, quan les bombes, la meva mare m’embolicava, aixís, aixís…”- (fa com si emboliqués una cosa amb les mans)-“… amb els abrigalls del llit i corria cap a fora. Entràvem per la porta de ca la Teresina i ens ficàvem allà a sota, amagats, fins que s’acabava tot. No hi he tornat des de llavors”.

Calculo, i d’això en deu fer uns setanta-dos anys. Ara la Pilarín ja n’ha fets setanta-set. Em miro la foto dels targetons de propaganda de la nova botiga de Cal Fideuer, una en la que s’hi veuen dues veïnes parlant davant del portal i li pregunto si les coneix- “No es veuen gaire bé”- em diu- “però em sembla que aquesta és la meva mare, la Vicenta. L’altra deu ser la dona d’en Rafel, el sabater, la mare de la Pepita. Pobra Pepita! Ara això està tot molt abandonat. Des que van marxar i van tapiar la porta, això és un niu de porqueria. No hi ha dret!. Mira, mira com ho tenen tot. Fa fàstic! Es una llàstima!”

Aquest és el tema de sempre, la gran tristesa d’un barri que era un poble i ara es resisteix a morir en lenta agonia.

Publicitat

“…una llàstima!”

És per això que la proposta de Cal Fideuer té més valor. Perquè combina bé la iniciativa econòmica amb la militància badalonina i el compromís amb el barri. Perquè fa una aposta de futur, feta per gent jove i amb empenta, que es basteix en els fonaments del passat. I mai millor dit!

Hi anirem a comprar, a ensumar les olors del temps i la verdura i a fruir dels colors de la fruita endreçada i qui si sap si una mica de conversa, entre calaixos i paperines, per parlar de com són les coses ara i de com eren abans, de quan les bombes. De quan les mares embolicaven llurs filles amb els abrigalls del llit i cuitaven a amagar-se a la cova de Cal Fideuer. Ep!, no! Que és un hipogeu!

Benvinguda la iniciativa! L’enhorabona i tota la sort del món als emprenedors! I gràcies! Això sí, moltes gràcies per aquesta alenada d’aire fresc que fa esbargir els mals humors enrarits de l’hipogeu clos i ens aporta una mica de corrent per que el barri respiri una mica.

Aire! Aire i que corri. Perquè l’aire és vida i això és el que necessita el nostre poble vell. Que les boques mudes i tristes de les cases-nínjol es badin i respirin. Que els vells records del forats de la por, de quan les bombes, siguin només això, vell records i que no esdevingui el barri un immens hipogeu carregat d’ombres i buit de vides.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut