- Publicitat -
No pretenc excusar els nois de Girona que han protagonitzat l’incident de la crema de retrats dels reis d’Espanya., però tampoc se m’acudiria mai criminalitzar-los. De fet no em sembla ni tant sols una bretolada. No van fer res malbé, més enllà de cremar paper fotogràfic (no sé si pot ser considerat delicte de contaminació del medi ambient) ni van causar desordres públics, ni aldarulls, ni talls de trànsit. Res. Es van limitar a fer una “performance” més aviat justeta per escenificar un rebuig a un sistema de govern anacrònic que faria riure si no fos. Ai, el si-no-fos!
Efectivament, que a aquestes altures de la història, a la nostra civilització occidental encara hi funcionin determinats models d’estructuració del poder em resulta, si no incomprensible, sí molt sorprenent.
Però que, a més, aquestes estructures, que són tan injustes com ridícules, resultin intocables, és per fer-s’ho mirar.
Tampoc discuteixo el bon o mal gust de la famosa portada de “El Jueves”, per la senzilla raó que no discuteixo la seva línia, per més que em pugui semblar barroera, ja que és el seu segell editorial. Discuteixo, això sí, la sacralització de la monarquia i altres símbols per damunt de la resta d’iconografies identitàries o representatives del poder. Intocables? De què moreno? Ho trobo simplement un abús repugnant.
Les antigues monarquies mítiques dels reis-déus, segons els models babilònics o egipcis, per posar un parell d’exemples, van donar pas amb el passar del temps a les monarquies pragmàtiques, dels reis administradors i guerrers a partir de la Grècia antiga i, sobretot de l’imperi Romà. Del Mythos al Logos, la base de la nostra civilització. L’edat mitjana va produir molts models de monarquies, emparats en el sistema feudal, fins a anar a petar en els sistemes absolutistes. La Revolució Francesca ho va tallar en sec, i mai millor aplicada l’expressió. Malgrat tot, alguns d’aquests sistemes anacrònics han persistit i han superat el pas del temps per perpetuar-se, més enllà de tota lògica evolutiva.
Alguns països van poder superar el sistema amb grans esforços i amb molt de patiment. Un dels exemples més traumàtics el tenim a la pròpia Espanya, amb una guerra d’una cruesa horrible. Els nostres avis, es van saber treure del damunt la xacra monàrquica a cops d’urna. A cops de fusell els van prendre els drets obtinguts democràticament per imposar-los un succedani en forma de dictador. Quan la mala bèstia va morir, es van inventar la camama de la transició i entre tots ens vam deixar colar un golàs immens a porteria buida i amb el porter lligat de mans, amb el qual ens van fer acceptar la llufa monàrquica que encara ens penja del gep. A mi em queda l’estúpid i inútil honor d’haver votat que nanai a aquella constitució i als estatutets de pà sucat amb oli que se n’han derivat.
Qui se’n recorda ja del dilema entre la reforma i la ruptura? Jo encara estic emocionalment allà. Reivindicant la ruptura i no acceptant de grat l’estupidesa majoritària dels meus conciutadans. L’he d’assumir perquè democràcia és l’acceptació de la voluntat de les majories, però no per això hi estic ni hi estaré mai d’acord ni deixaré d’assenyalar amb el dit a qui em doni la gana. Segueixo pensant que els qui van votar que sí a aquella farsa la van ben cagar. I la prova més gran és veure com els que eren més contraris al procés d’obertura democràtica, ara són els màxims paladins i defensors d’aquella constitució i de la sacralitat de règim monàrquic. Ho trobo trist i patètic. Hem tornat als temps dels reis-déus de les èpoques mítiques.
Sense anar més lluny, l’altre dia em vaig quedar de pasta de moniato quan vaig veure per la tele al principìto i l’ex periodista fent presentació ritual de la seva filla davant un ídol de pedra a l’interior d’un temple, talment com a Babilònia.
Mentrestant, el xèriff de Nottingham, en la seva forma moderna de fiscal general de l’Estat, segueix empaitant Robin Hoods arreu dels boscos de Sherwood i el Torquemada de la Cope clamant als cels per la crema massiva de bruixes. I els Borbons, de regata i a fer la patum, el paperot i el ridícul.
Però, que no ho veieu que no hi ha res a fer amb aquesta gent?
Que no us adoneu de que no s’hi pot anar enlloc, amb aquesta rècula?
Que no us bull la sang d’indignació, davant tanta ignomínia?
No sentiu vergonya aliena davant del món, per seguir posant un plat a taula a un país sencer, ancorat en l’anacronisme d’unes estructures polítiques i mentals que farien riure si no les haguéssim de mantenir?
No puc entendre que un català demòcrata i assenyadament responsable, no desitgi la independència del seu país. No ho entenc, per més que m’ho vulguin explicar.
Publicitat
