Després de llegir aquesta entrevista a l’Heribert Barrera, no puc deixar de fer algunes reflexions.

La primera és una certa sensació de manca de compàs. Crec sincerament que un dels problemes de la societat catalana és que funcionem desajustats en el temps, que no som capaços de sincronitzar els nostres rellotges socials, econòmics i polítics per tal de poder emprendre accions coordinades que ens menin a l’èxit. Som com una mena de màquina, sempre desajustada, que funciona a batzegades de vegades amb un cert èxit, però mai d’una forma suficientment eficient. Casumdéna!

Ara el Sr.Barrera, com el Sr. Joan Blanch, es postula per la unitat de l’independentisme.

Ara?

Ostres, Heribert, que aquí estic jo per recordar-te un Consell Nacional d’ERC de l’any 83 en el que vas demanar a crits que m’expulsessin del partit, mentre jo tenia la paraula per defensar i exigir que el nostre partit liderés això que ara tu reclames.

Ostres, Heribert, que aquí estic jo per recordar-te que més de mil militants d’aquella època vam haver de marxar del partit en un intent fallit de construir això que ara tu reclames. Més d’un centenar de nosaltres vam ser depurats per una ERC filoconvergent que tu vas dur al desastre per no voler-nos escoltar.

Ara demanes unitat? La demanes des de dins del partit i, a la vegada, sense amagar una postura de suport explícit a un grup que ha optat pel trencament? Collons, Heribert. Espero i desitjo que ningú et vulgui depurar a tu ara. Jo m’hi oposaria.

Jo, com molts altres, vam cometre un gravíssim error d’estratègia política, ho admeto, que va retardar en almenys vint anys el rellotge de la independència. Sempre me n’he penedit i no tornaré a cometre aquell error. Jo, com molts altres, sí que estàvem per la unitat llavors. Ho crèiem i, creient-ho, ens vam haver d’escindir. Paradoxes estúpides que llavors ens semblaven lògiques. Però això era llavors, quan encara vèiem en el futur un llarg camí per córrer.

Ara ja hem corregut una bona part d’aquest camí i hem madurat molt tots plegats. Ara penso, company Heribert, que toca una altra cosa. Afortunadament l’independentisme ha crescut molt i és divers. A ERC li correspon el principal mèrit d’aquest creixement i, paradoxalment, li pot suposar un fort desgast electoral. Què hi farem! En qualsevol cas allò que més importa no és el partit sinó la Pàtria i en aquest punt estic segur que estarem d’acord.

Ara l’independentisme és, sortosament, molt més transversal. Ja ha passat el temps dels unitarismes, això tocava fa trenta anys. Llavors que tu i molts altres no vareu voler. Ara, malgrat el retard, ja hem arribar al cap del carrer, allà on el camí es talla i cal saltar a l’altra banda per seguir per una altra via. Ara ha arribat el temps d’anar a per totes, cadascú des de la seva opció amb pit i collons davant les urnes. Després, ja sabrem trobar les complicitats necessàries per fer el gran salt.

No cal patir perquè hi som tots, Heribert. No ha estat fàcil arribar fins aquí, ho saps prou bé, i hem deixat molts companys i moltes energies pel camí, però som on volíem ser i ens acompanya molta més gent que els que vam començar, molta més gent que no ens hauríem imaginat. No som un cos unitari, és cert, però no cal. De fet és millor així, cadascú des del seu matís però tots per la feina que toca.

I ara toca sincronitzar rellotges i coordinar accions per atacar des de tots els fronts possibles. Ara toca fer que la màquina descompensada de la nostra societat s’ajusti com un rellotge suís i aconseguim, a la fi, l’eficiència. Ahir ho vèiem davant la tele.
Deixa’m fer-te però, des del respecte i l’agraïment, un darrer retret, perquè l’esperit m’ho demana i ho dec a tanta gent.

Ara, que la teva veu ja no té capacitat executiva trona més clara i més ferma que abans.
Per què ara, quan potser ja no toca, i no llavors quan tocava de debò, quan tenies el control de l’eina?

A bones hores ens convides!

Trobo la resposta sincera a la pròpia entrevista, quan et demanen per quina raó moltes persones significatives, quan arriben a una edat avançada, es posicionen a favor de la independència. La teva resposta ho diu ben clar:

“Simplement el fet que hi hagi persones grans (a favor de la independència) és que les persones grans ja no tenen ni ambicions ni gaires compromisos i poden manifestar més clarament el seu punt de vista, el seu pensament.”

Però tant és! Tant és, company Heribert. Tant és, Joan Blanch. Tant és, Pasqual Maragall. Tant és Jordi Pujol. Tant és! Tant hi fa com hi hem arribat, amb quines companyies i per quins camins. El cas és que ara som aquí tots plegats, arribats al cap del carrer.

Ja ha arribat l’hora de dir adéu a Espanya.