Aquesta tarda he assistit al dinar d’homenatge que l’AVV de Canyet ha fet al poeta badaloní Joan Argenter. Ha estat un acte emotiu ple de sincer reconeixement a la seva persona que ha tingut moments de gran emoció. El punt àlgid ha estat la lectura, per part de Jaume Aymar, d’una carta que li ha adreçat la senyora Núria Bosch, d’una exquisidesa i elegància que ens ha posat a tots la pell de gallina. Brillant.
En el decurs d’aquest acte s’ha fet el lliurament dels premis del IXè ConcursiLliterari de Canyet, de narrativa curta i poesia que ha comptat amb més de quaranta obres presentades. El premi de narrativa ha recaigut a la Neus Ronda, per un text molt proper, ple de referències lligades a la Badalona marinera, entorn del naufragi del vapor Apol·lo i el posterior Cafè-casino que en prengué el nom.
Pel què fa al premi de poesia, he tingut l’inesperat honor de ser-ne el guanyador amb una poesia que vaig escriure fa quinze anys. Es tracta d’una declaració d’amor a la vida i a la nostra ciutat, a ran de les sensacions viscudes en els meus passeigs per la serralada de Marina, per on m’agrada perdre’m de tant en tant. El Turó del Fra Rafel, s’alça just pel darrere de Can Ruti, a llevant de la Coscollada de l’Amigó, per damunt de les roques d’en Poca-Roba. Un lloc tranquil i elevat, des d’on es pot gaudir d’una vista d’ocell damunt d’una Badalona emmarcada pels blaus intensos del mar i del cel.
Al cap de poc d’haver escrit aquesta poesia vaig veure amb sorpresa com l’Ajuntament erigia, just al peu d’aquest turó, el que és ara el tanatori municipal. Si l’hagués hagut d’escollit jo mateix, hauria triat, probablement el mateix indret. Quines coses que té la vida!
Moltes persones que m’han sentir recitar la meva poesia aquesta tarda, m’han demanat que els en faci arribar una còpia. Aquí sota hi trobareu el text i us l’adjunto, també, en un arxiu de so.
Agraeixo de tot cor el premi que m’han atorgat i desitjo que us agradi.
Dalt del turó
Aquest matí encara fresquejava,
que he pujat al turó del Fra Rafel,
als meus peus la ciutat es desvetllava
i he vist al fons, tan quieta, l’aigua blava,
que semblava coberta per un tel.
L’herba, encara molla de rosada,
era agradosa i suau, com un coixí.
I quan ha anat entrant la marinada
s’ha endut la boira de la serralada
i m’ha sorprès amb l’arc de Sant Martí
S’ha anat alçant el dia lentament
i hom diria que s’ha posat de festa.
Fins i tot el mar duu un vestit d’argent,
regal del sol que lluu d’un roig ardent
que fa més viu el groc de la ginesta.
Ara som en el temps de la tardor
I és curulla d’aromes la pineda.
El sotabosc és viu i fa remor,
el sol encara escalfa… i la claror
del matí omple de colors l’arbreda.
M’he aturat un instant, sota d’un pi…
per collir, d’un arboç, quatre cireres.
Embriagat per l’olor del romaní
m’ha semblat que era un bon lloc per morir,
allà dalt, just on neixen les rieres.
Sí!, avui he gaudit del goig de viure,
del privilegi de tant noble sort:
poder pensar i sentir, plorar i riure!
Sols un desig em manca per ser lliure:
Escollir la meva pròpia mort.
quan vingui per mi el temps de tardor
i es trenqui ma vida com una ona,
ajudeu-me a pujar dalt del turó…,
que hi pugui morir sentint l’escalfor
del sol, mirant el mar de Badalona.
Llavors per mi no cal que ploreu gaire,
però torneu-me allà dalt, novament,
i llenceu les meves cendres enlaire,
que es fonguin per sempre amb la dolça flaire
del nostre mar… i que les gronxi el vent.
Volaré per damunt les nuvolades,
i tindré l’amplitud dels horitzons.
Seré un núvol empès per les ventades.
Seré el plugim que mulla les teulades
i el repicar de l’aigua als finestrons.
M’asseuré dalt de tot del campanar
per saludar els estols de veles… blanques.
Veuré la gent que surt a passejar,
veuré la Rambla i el seu palmerar,
i aquell garbí tant suau que en mou les branques.
I en les nits xafogoses de l’estiu,
Escoltaré com canten les onades
assegut a la fresca d’un badiu
i miraré la lluna que somriu,
sota un dosser de roses perfumades.
