El meu amic Francesc Sevillano no té bloc propi però m’ha fet arribar aquest excel·lent article amb el prec de que li publiqui. És una mica llarg, però val molt la pena de llegir-lo. Aporta raons i arguments que cal tenir ben presents. Gràcies Francesc!
ESTATUT I INDEPENDÈNCIA
L’Estatut actual, que acaba de ser esquarterat al Tribunal Constitucional, ha passat tots els tràmits legals i altres desventures fins a la situació actual, és a dir: tramitació i aprovació al Parlament de Catalunya, presentació i tramitació al Congrés de Diputats i al Senat, amb el ja sabut retall i passada de ribot respecte al text aprovat al nostre Parlament. Del que va quedar, fou el pacte Mas-Zapatero qui el va empènyer endavant i, tot i que era una ombra de l’original, el poble de Catalunya el va acceptar en referèndum vinculant. La inserció del text íntegre de l’Estatut actual al BOE el dia 20-07-2006 amb la signatura del rei sancionant-la fou el que li donà la vigència definitiva a aquesta llei orgànica de l’Estat i la posterior aplicació actual amb tota naturalitat.
Amb tota aquesta legalitat d’extrema pulcritud, el PP i el Defensor del Pueblo posen recurs d’inconstitucionalitat del nostre Estatut, un cop ja estava refrendat per tot el poble de Catalunya i com hem dit, sancionat pel rei i prèviament acceptat per les Corts. Dubten i pretenen escapçar en el bon nom de la Constitució una llei que el poble català ha votat, tot passant per sobre de la voluntat d’aquest. La mateixa Constitució que diuen defensar, és la que diu en el seu article 1r que la sobirania resideix en el poble, el qual la va exercir aprovant el text definitiu de l’Estatut.
És lícit, doncs, que el criteri dels 12 jutges del TC valgui més que la de tot el poble català? I que el del cap de l’Estat, que va donar el vist-i-plau al text definitiu? I que els vots favorables del Congrés de Diputats i del Senat que van aprovar el mateix text? Potser que ens ho fem mirar, i més, com ja és sabut, de la anomalia permanent del TC, amb jutges morts, recusats o amb mandat més que caducat, la licitud del qual és més que dubtosa. Aquests són els que volen decidir sobre el nostre Estatut!!
Un cop s’han passat tots el tràmits establerts inclòs el del referèndum, el text té plena vigència i legalitat i obté carta de naturalesa com a norma a fer complir.
Si amb tot el que ara s’ha dit, algú creu que l’Estatut no s’ajusta a la Constitució, té un problema. Una solució és adaptar el text constitucional per a que el text català i altres estatuts amb redactat pràcticament idèntic en alguns articles conflictius hi tinguin cabuda. Solució difícil i totalment inviable ja que calen uns tràmits polítics i parlamentaris que han de posar d’acord PSOE i PP, quan aquest és el màxim impulsor del recurs d’inconstitucionalitat, sense que el primer en sigui un fervent partidari.
La Constitució, redactada després d’una llarga dictadura i sense haver-se desmantellat l’aparell franquista, es blindà de tal forma que una renovació que l’adaptés a nous temps i noves necessitats fos poc menys que impossible.
Qui faci una lectura estricta de la Constitució com a carta magna del moment actual, d’obligada obediència i compliment, per establir el que és legal i el que no ho és, el convido a fer una lectura igualment estricta de la primera de les constitucions espanyoles, la de Cadis de 1812, vigent en el seu moment i fins el 1837, igual que ho és ara la de 1978, ambdues amb ànim de perdurar en el temps i de no ser modificades.
En aquella constitució trobem l’article 7 que diu: “Todo español está obligado a ser fiel a la Constitución, obedecer las leyes, y respetar las autoridades establecidas”, com no pot ser d’altra manera, se’ns dirà. Doncs bé, l’article 12 proclama: “La Religión de la Nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera. La Nación la protege por leyes sábias y justas, y prohibe el exercicio de qualquiera otra.”. Segons aquest article ara som inconstitucionals respecte aquell redactat, ja que si perpètuament la religió de l’Estat és la catòlica i ara som lliures per escollir la religió que volem practicar, si en volem practicar alguna, i ja no es prohibeix l’exercici de cap que no sigui la catòlica, estem contravenint el concepte de perpetuïtat.
També aquella constitució proclama en el seu article 5: “Son españoles todos los hombres libres nacidos y avecindados en los dominios de las Españas, y los hijos de estos”, i en l’article 10: “El territorio español comprehende en la Península con sus posesiones é islas adyacentes, Aragon, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaen, Leon, Molina, Murcia, Navarra, provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las islas Baleares y las Canarias con las demas posesiones de Africa. En la América septentrional, Nueva-España con la Nueva-Galicia y península de Yucatan, Goatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo, y la isla de Puerto Rico, con las demás adyacentes á estas y al Continente, en uno y otro mar. En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico. En el Asia, las islas Filipinas y las que dependen de su gobierno.”. Doncs bé, ens trobem que en aquells mateixos moments i els immediatament posteriors, bastants territoris espanyols van proclamar la seva independència respecte de l’estat legalment constituït al que pertanyien. Així, el 1811 Veneçuela i Paraguai es proclamen independents; el 1813 Mèxic (Nueva España); el 1814 Uruguai; el 1816 Argentina (Río de la Plata); Xile el 1818; Colòmbia el 1819. Dos anys més tard, Guatemala, Nicaragua, El Salvador, Costa Rica, Hondures, Panamà, Perú i Santo Domingo també proclamen la seva independència. El 1822 ho feu Equador i el 1825 Bolívia (Alto Perú). En alguns casos hi ha petites discrepàncies en les dates pel fet de no coincidir exactament els territoris que s’anaven alliberant amb les fronteres actuals dels països. Tot això passava durant la vigència de la constitució de 1812 fins que no en fou promulgada una altra el 1837.
Així doncs, trobem que tots aquells ciutadans van actuar contràriament a la constitució d’aquell moment en els articles que abans hem vist. Amb la llei a la mà, doncs, no podrien ser independents, la seva independència és il·legal. Aneu, aneu a dir-los-hi als argentins, bolivians, mexicans i els altres països que no són independents perquè la constitució espanyola d’aquell moment els ho prohibia. El que faran, com a poc, és riure de vosaltres a la cara, ja que encara que segons els papers aquesta afirmació és certa, els fets consumats els dóna la raó a ells.
El cas més flagrant d’inconstitucionalitat, provocada pel mateix Estat espanyol va succeir l’any 1819 quan aquest va vendre un dels territoris abans esmentats, Florida, als EUA per cinc milions de dòlars. L’Estat va anar contra la seva pròpia Constitució al desprendre’s d’un territori i dels seus habitants, que també eren espanyols. Voleu més inconstitucionalitat que aquesta??
Ara a Catalunya està passant una situació similar a la que hem comentat abans. Les lleis i els papers diuen que no podem deixar de ser espanyols, però com hem vist al llarg de la història una cosa és el que diuen els papers i l’altra és el que acaba succeint quan hi ha una voluntat popular forta: les 13 colònies americanes es van independitzar d’Anglaterra; la Índia, la seva joia de la corona, també i tants d’altres casos de sobra coneguts per tots. Només a Europa al segle XX trobem casos d’independència de nacions que potser en el nostre subconscient pensem que ho han estat tota la vida. Així trobem els casos de Noruega, independitzada el 1905 de Suècia; Finlàndia, independent des de 1918 de Rússia; Polònia, també el 1918; Hongria, independent el mateix any de l’Imperi Austríac; Estònia, Letònia i Lutuània, també el 1918, acabada la I Guerra Mundial; Irlanda s’independitza el 1921 de la Gran Bretanya. El 1944 Islàndia fa el mateix definitivament amb Dinamarca.
Tothom ja recorda el naixement dels països bàltics i altres repúbliques de l’òrbita soviètica després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989. En total, al segle XX han estat 28 països i 2 al present segle XXI. Montenegro el 2006aconsegueix la independència de Sèrbia mitjançant un referèndum afavorit per la UE. La via del referèndum és la que pretén utilitzar Catalunya després dels assajos a centenars de municipis del Principat. L’últim país que ha proclamat la seva independència ha estat Kosovo, el 2008. Tot i que 22 dels 27 estats de la UE ja l’han reconegut com a tal, l’Estat espanyol evidentment no l’ha reconegut ni té cap intenció de fer-ho. Si ho fes seria acceptar a casa dels altres uns fets que a la casa pròpia poden succeir en qualsevol moment. No vol donar ales a que succeeixi el mateix aquí amb Catalunya o Euskadi.
L’autodeterminació és un dret humà fonamental de tot poble. Si la última decisió sobre el nostre futur no la tenim nosaltres sinó que passa per Madrid, és que no anem bé. És a Catalunya on hem de decidir que volem ser. Fem el que fem, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics aprovat per l’Assemblea de l’ONU el 1966 diu textualment en el seu article 1r: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu status polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. L’Estat espanyol va ratificar aquest Pacte el 27-07-1977.
Com va dir Carod-Rovira fa uns dies: “Ser independents no deu estar tan malament; no hi ha cap país del món que hagi renunciat a ser-ne després d’haver-la obtinguda”.
Francesc Sevillano i Vives
