Avui escriuré poc.

Obro aquesta peça com qui obre una finestra, per que corri l’aire i per que puguem respirar una mica a fons, lluny de tota contaminació. Per que ens adonem que, a fora, hi ha tot un món possible al nostre abast. Un món que podria ser nostre només que fóssim capaços de creure en nosaltres mateixos., perquè només de nosaltres depèn.

Les finestres s’obren i es tanquen, de vegades amb porticons i tot. Ara és oberta de bat a bat. Podem respirar fons, mirar enfora i fer desplegar els somnis per, després, tornar a tancar i resignar-nos a viure en un món reclòs. Però podem decidir sortir a fora i gaudir de totes les oportunitats que l’assumpció dels riscos ens aporti.

Això podem fer, si volem.

A mi em costa expressar-me amb claredat prosaica. Sóc rebuscat i barroc en l’expressió i abuso una vegada i altra de recursos retòrics. Suposo que és fruit d’una ment més literària que científica i d’un caràcter romàntic i mediterrani. Escric més amb la pell i la sang que no pas amb el cervell. No dono per a més.

Per això, quan trobo peces com que la que avui us recomano, em sento especialment afortunat. Afortunat per poder llegir allò que jo no sé escriure, allò que algú amb la ment més ben ordenada que la meva ha sabut racionalitzar, posar en ordre, analitzar i descriure d’una manera clara, entenedora, neta de passions i plena d’arguments.

En Joan Joaquim Carreras (janquim) ha fet un bon treball del qual us en recomano encaridament la lectura atenta. Preneu-vos una mica de temps per repassar les 64 pàgines perquè val molt la pena. Ja m’ho sabreu dir.

Aquests dies en que la xarxa és plena de passions (de les altes i de les baixes), aquest document ens aporta una clarividència que és molt de valorar i d’agrair.

Llegiu-lo aquí : La finestra de la independència.