Només han passat quatre mesos des que vaig escriure l’article titulat Davant del Mirall. Avui me l’he repassat i m’he posat vermell. No pas de ràbia, sinó de vergonya.
Abans de seguir, us demano que el rellegiu. Tan sols us prendrà uns minuts.
Només els que encara tenim un cert sentit de la decència podem sentir vergonya. És aquell sentiment que ens incomoda davant l’exposició pública d’una actitud que ens deixa en una situació ridícula, fins i tot grotesca.
Llegint les meves reflexions de fa quatre mesos he tingut sentit del ridícul i em sento avergonyit, impúdicament exposat a l’escarni públic.
Mira que m’ho havien dit i repetit. Fins i tot amb una reiteració i una insistència que m’havien arribat, segons com, a molestar.
I jo, sempre esclau de la rigidesa dels meus principis, vaig aguantar el xàfec impassible, palplantat davant del mirall. Encantat, potser fascinat, davant una imatge borrosa que jo m’entossudia en veure nítida i clara.
En el meu article de llavors hi vaig deixar anar una frase, escrita a cor obert, que n’és la clau de volta. Deia:
En el rostre decebut d’un noi que podria ser el meu fill, hi he reconegut el meu, de rostre, de quan tenia jo la seva edat i em vaig sentir vençut per la mesquinesa dels mercaders d’ideals que em van fer creure que tot té un preu.
Jo m’ho vaig empassar. Em vaig empassar el rostre i la falsa decepció que s’hi reflectia i el vaig identificar com el meu propi, de quan tenia trenta anys. En una cosa sí que tenia raó, el rostre era el meu, però no era el de quan era jove, sinó que era el d’ara mateix, el dels meus 55 anys, que encara es mostra profundament decebut davant la mesquinesa.
No ho vaig saber veure. No ho podia concebre. Érem els mateixos personatges, però amb les edats i els rols canviats. Al cap de tants anys es repetia la història i m’ha volgut tornar a robar la cartera de les il•lusions un maleït mercader d’ideals, aquesta vegada disfressat amb el rostre d’un noi idealista.
M’ha ensarronat, m’ha pres el pèl sense contemplacions de cap mena i el que és pitjor de tot, m’ha convertit en el seu còmplice per tal que jo compartís l’engany amb la gent que aprecio, amb la gent amb qui crec, amb la gent que em feia confiança, amb la ciutat que m’estimo.
Sort que el mirall s’ha trencat i entre els bocins hi he pogut reconèixer el rostre autèntic del cínic. M’ha volgut robar la cartera però aquesta vegada no m’ha vençut. M’ha enganyat, ens ha enganyat a tots, és cert, però no pas vençut. Ja no.
Escombrarem les restes del mirall trencat i seguirem a la feina, com cada dia, amb la tranquil•litat de saber que, malgrat i més enllà dels mesquins, hi ha gent per qui val la pena preservar els principis i amb qui val la pena compartir esforços, il•lusions i, fins i tot, disgustos.
