No es tracta d’una petita relliscada, ni tampoc em sembla un error, ni petit ni greu. Li surt de dins, sense pensar-hi, com un fet natural que es desprèn d’una estructura ideològica interna, essencial.
“De la mateixa manera que hi ha divorcis traumàtics, un eventual divorci entre Catalunya i Espanya tampoc seria pacífic”. Més clar no ho pot dir.
Però, Sr. Corbacho, permeti’m, d’entrada, que li negui la major. Al meu pare, home de la broma com pocs, li agradava fer preguntes capcioses com ara aquesta: “Sabries dir-me quina és l’única cosa realment necessària per obrir una porta?” Després d’unes quantes respostes tan lògiques com errònies, t’etzibava tan divertit com carregat de raó: “Que estigui tancada!”. Doncs això, que per tal de poder fer un divorci cal partir, necessàriament, d’un matrimoni previ. Un matrimoni que en el cas de Catalunya i Espanya ni existeix ni ha existit mai. La relació més adient o més assimilable a aquest cas, per més que soni (i ja m’ha sabreu perdonar) a hipèrbole, seria la d’amo-esclau.
No ho dic tant pel seu sentit d’abús o de retenció de llibertat o fins i tot de mal tracte, perquè hi ha infinitat de casos de bon tracte en aquest tipus de relacions, sinó per la més atroç i la més terrible de les perversions relacionals que hom pugui patir, com a persona o com a poble: La negació de l’essència, que comporta el no reconeixement de l’altre i impossibilita no ja la paritat sinó fins i tot l’existència.
Res hi ha més ofensiu, res més humiliant, res més destructiu que això. Quan, davant d’aquesta ignomínia hom pretén aflorar la protesta, la resposta no democràtica acostuma a ser la desqualificació i el menyspreu. Quan la protesta comença a prendre dimensions de rebel•lia, la resposta és gairebé sempre la mateixa: la por i l’amenaça.
No és divorci el què reclama una gran part de la societat catalana, Sr. Corbacho, és dignitat i reconeixement. És llibertat i paritat. És el dret a ser, a existir.
I no ens aixequi la mà, sisplau, no ens l’aixequi!
Encara més enllà, li torno a negar una altra premissa que dóna per certa. Tant cert com que a Catalunya no hi ha una sola veu, per més que majoritària, que reclami llibertat, a Espanya tampoc n’hi ha una de sola que ens la negui. Jo crec en la maduresa democràtica dels espanyols, de la majoria dels espanyols, més enllà dels ressons cavernosos que tanta remor fan. Crec que una majoria del poble espanyol, més enllà de si li agradés o no, acabaria acceptant una decisió majoritària d’independència feta democràticament pels catalans. Ho crec de debò.
Però recelo molt de les estructures ideològiques internes d’alguns que, en un o altre àmbit de les estructures de poder, encara tenen capacitat per moure fils. Per tant, celebro molt que, de tant en tant, algun d’aquests es quedi al descobert perquè així sempre podem saber amb qui ens les havem en cada moment.
Ara ens ha aixecat la mà el Sr.Corbacho, immigrant espanyol de luxe a Catalunya, exercint d’amo des d’Espanya. Prenguem-ne nota. Prenguem nota dels tics d’un personatge que anirà a les llistes d’un partit per ser diputat al nostre Parlament. Jo ja n’he pres.
Per respecte als molts espanyols democràtics que no s’ho mereixen, no faré desqualificacions genèriques, però una cosa sí que la vull dir, perquè si callo rebento: No m’agrada que m’aixequin la mà. Gens.
Jo l’esperaré, com sempre, amb les meves raons i el meu vot a punt. Però no dubti, Sr. Corbacho, no dubti en cap moment, que si mai gosa baixar la mà per consumar l’amenaça, només que ho intenti, estic disposat a respondre no solament amb el vot sinó, amb tot allò que calgui.
Si s’esdevé, l’estaré esperant.
