Deia en l’anterior post que ara em resultaria senzill abonar-me a la crítica fàcil sobre els actuals gestors de la Penya i acusar-los de tota mena de malvestats per fer-los culpables únics i directes de l’actual situació.
Francament, no em ve de gust. Ni em ve de gust ni crec que ara toqui això. Si de cas, les responsabilitats que s’hagin d’exigir ja es desprendran dels esdeveniments i del resultat i balanç final de la seva gestió. Però, en qualsevol dels casos, no és aquest el mal que ens mata. L’agreuja, és clar, però el càncer és un altre.
Més enllà de les gestions mediocres, mitjanes, dolentes o horribles que haguem sofert, la culpa, la gran culpa, la primària culpa de tot plegat, no és només ni principalment dels nostres gestors i per això no estic d’acord amb la lapidació social que alguns desitgen i proposen amb la boca torta. No seria just. Massa fàcil.
Per veure-ho bé cal allunyar-se del detall i agafar perspectiva. Cal mirar el panorama amb un ull de peix. I què veiem? Veiem que no estem sols, que no som ni els únics ni els menys. Que tothom està tocat i que el món de l’esport professional i, el del bàsquet en particular, és com una flota de vaixells que es van embarrancant per moments, un darrere l’altre.
La setmana passada llegíem a El Mundo Deportivo que l’NBA farà un ajustament brutal i que està a les portes del lockout, l’NBA!!! Una NBA que és model de gestió i exemple a tots els nivells per més que, des d’aquí, no n’haguem sabut copiar les seves principals virtuts i si els pitjors defectes.
Això de l’ACB és un desgavell i el bàsquet europeu una trampa de caragols. No hi ha projecte més insostenible ni menys defensable que l’estructura del bàsquet espanyol. Ni les federacions són allò que haurien de ser ni l’ACB té nord, ni l’Associació de Jugadors seny i prudència. Aquí tot s’hi val i juguem tots contra tots, a gepes. En aquest context, dos clubs fora mida i fora escrúpol han anat a per totes sense manies ni aturador, fins a rebentar el mercat i fer-lo miques a base de carregar uns pressupostos monstruosos al dèficit general d’unes estructures immenses. Davant d’això, alguns han mirat de plantar cara a costa d’administracions amigues i còmplices, alimentades per la necessitat del vot. D’altres gràcies al diner fàcil d’algunes entitats financeres que feien l’agost a base d’hipotecar rajoles i posar dogalls al coll de la gent. A banda d’aquests, la resta o bé ja fa temps que crien malves o hem resistit fins ara fent de la gestió malabars impossibles, amb un peu aquí i l’altre allà i els ulls clavats al cel de les cistelles.
Ai, la piloteta!
Però, és tot irresponsabilitat? La irresponsabilitat d’uns presidents egòlatres i embogits, rodejats per unes juntes fetes a base d’una perillosa mescla de gent vanitosa i trepa, al front dels grans Clubs-que-es-pensen-que-són-més-que-allò-que-són i que es creuen que estan per damunt de tot i tothom, del bé i del mal? Voleu dir que és això? O més aviat, afirmar això no seria això una altra reducció simple del problema?
Jo penso que hi ha més coses. Que, sense descartar la base anterior, hi ha també projecte, voluntat i un objectiu final: Fer una lliga professional europea, a model de l’NBA, tancada als grans Clubs de cada País, d’acord amb un pla estratègic ben concebut i degudament repartit. Un model de lliga que xoca amb les voluntat de les federacions i també amb la lluita aferrissada dels clubs genuïns de bàsquet, com el nostre. Uns Clubs que incomoden, molesten i fan difícil justificar i consolidar aquest projecte que els exclou. Alguns d’aquests Clubs, com la Penya, no han cessat mai en presentar batalla contra això. De defensar un model obert on les oportunitats siguin millor repartides i on no només sigui determinant el pes d’un pressupost fora mida.
És per aquesta causa que no hi ha topalls als pressupostos dels equips ACB. Perquè els grans Clubs de Futbol, puguin tibar dels seus sense límits i arrossegar tots els altres al desastre. Mort el gos, morta la ràbia! I ells a fer la viu viu.
Al darrera de tot això, els interessos enormes de les grans marques esportives, el negoci immens dels drets de televisió i d’imatge, la voracitat insaciable d’algunes agències internacionals de representació de jugadors que funcionen com un lucratiu mercat d’esclaus de luxe. Unes agències que tendeixen a controlar el mercat de jugadors i a tenir els clubs captius i obligats. Com ha fet l’empresa U1st enguany amb la Penya, igual que havia fet abans amb el Gran Canaria o l’Estudiantes. Una empresa vinculada a la potent multinacional ADECCO, especialitzada en el lucratiu mercat del treball temporal, versió legalitzada i modernitzada dels antics negrers. Una autèntica multinacional que controla el 18% del mercat dels jugadors de bàsquet a 23 països.
D’això parlem, d’interessos globals, de drets d’imatge, de control de mercats, de negocis fabulosos llaurats a costa de les passions humanes. Algú es pensava que parlàvem d’esport? Potser de bàsquet?
La Penya, com la majoria dels altres clubs, s’han convertit en peces d’un gran engranatge jerarquitzat mitjançant unes estructures sòlides i ben organitzades que puguin ser controlades adequadament pels “mercats”. Unes peces que cal “ajustar” de tant en tant per tal que no desequilibrin el muntatge i posin en perill la maquineta de fer bitllets. Si una peça es trenca, es substitueix i punt.
I….direu: Ja hi podrem contra tot això?
Difícilment. De fet, només se m’acut una manera. Esdevenint una de les peces principals. Una de les que sigui realment dificultós de substituir. Però, és clar, això és exactament el mateix que veuen els altres i…aquí teniu la mare dels ous. D’aquí ve la baralla. Les baralles entre les federacions i les associacions de clubs. Les baralles dels Clubs entre si, el tots contra tots, la jungla. Per aquesta raó clubs com la Penya, l’Estudiantes o el Manresa, fan (o feien) nosa. Perquè representen encara l’essència, l’esperit de la cosa, aquella espurneta que dóna una mica d’autenticitat a tot plegat.
És per aquesta raó per la que jo havia proposat de construir, al voltant de la Penya, tot un projecte de ciutat que ens engresqués a tots i que ens oferís oportunitats de creixement econòmic, al temps que oferia a la Penya l’oportunitat d’esdevenir peça principal de l’engranatge. Una mena de simbiosi entre la ciutat i el Club, una societat ben equilibrada que oferís només avantatges per a tots dos. Res de subsidiarietats ni dependències, res de càrregues ni de servituds.
Però…hi som a temps?
Francament, no ho sé. Però em sembla que ara s’imposen la prudència, la paciència i l’anàlisi.
Oi que hem arribat fins aquí? Deixem, doncs, que la SAD acabi aquest procés per veure on anem a parar. De totes maneres, ara per ara, no podem fer res més.
Mentrestant, des del costat de l’entitat, mirem de traçar alternatives per allò que pugui passar. Parlem del Club, mirem de saber on és i què li passa. Centrem el nostre interès en allò que és realment nostre i de tots a parts iguals. Fem-nos preguntes com ara: Què hi fem amb un vinculat a la LEB? O millor dit encara: Com és que no tenim un equip B propi, a la LEB? Interessem-nos en l’Escola de Bàsquet i en els equips inferiors. De quina estructura depenen? Com es gestionen? Com la seva promoció? Com el seu prestigi? Com, sobretot, el seu futur? Parlem de la democràcia i participació internes del Club, del seu estat social, de la seva cohesió, de la seva viabilitat, de tot això. Penso que hem de començar a parlar més de la Penya i menys de la SAD, perquè aquesta ja té un camí traçat que no pot defugir.
Per un altre costat, des del costat de la ciutat, comencem a mirar quines oportunitats podem obrir, quins camps podem llaurar, quines llavors sembrar i quins operadors temptejar. Tot això, sempre en clau de benefici global per a la ciutat, no pas pensant en fer cap vestit a la mida de ningú.
Ara toca, per una banda, deixar que la gestió respongui de la situació actual i, per una altra, posar a plena productivitat la matèria gris de la ciutat.
Com en tantes coses a la vida, ens hi va el guanyar o el perdre. Juguem?
