Diuen que la societat civil i la població en general se sent desafectada de la política. Jo no hi estic gens d’acord. No és pas la política el problema. Més aviat diria que és el sistema de partits qui s’està allunyant cada vegada més de la societat a la qual haurien de donar servei.
Els partits són les principals eines democràtiques de les quals ens hem dotat per convertir ideologia en acció política i en gestió. No són, però, les úniques eines ni, per descomptat els titulars o propietaris de cap ideologia. En qualsevol cas en són pertinents i, en certa manera, servidors.
Aquest principi, que a mi em sembla fonamental, ha estat sistemàticament obviat per les classes polítiques dominants, fins al punt en que han arribat a capgirar-lo del tot. No tant per malícia sinó per inèrcia. Tant és així, que avui sembla força estès, no només entre la classe política sinó per un ampli sector de les classes dirigents de la nostra societat, el convenciment de que els partits són l’expressió genuïna, gairebé titular, de determinades ideologies. Afirmació que a mi em sembla un autèntic despropòsit.
Fa la sensació que la màquina democràtica només pugui funcionar des d’uns rails determinats i seguint unes rutes establertes i definides des de la rigidesa i el control dels aparells dels partits.
Això comporta, més tard o més d’hora, un doble efecte pervers. Per una banda, tots aquells que no s’acaben d’ajustar a aquesta rigidesa, són expulsats per la força centrípeta que genera el propi sistema. Aquests expulsats o bé desisteixen de la seva vocació participativa o bé s’ajunten per crear noves estructures que repeteixen un idèntic model i, per tant els mateixos errors. L’altre efecte és el del rebuig, el del vertigen que suposa aquest moviment i que repel•leix o dificulta enormement l’atracció d’elements vàlids i amb motivació essencial per a la seva participació en l’activitat pública.
S’ha escrit molt sobre la dificultat que han evidenciat tots els partits en llegir adequadament el missatge implícit, de fet gairebé explícit, de les darreres mobilitzacions ciutadanes i, de manera molt especial, la del 10J.
Certament, a tan pocs mesos d’aquell esdeveniment, em resulta francament sorprenent que, a les portes d’unes eleccions com som, cap formació política hagi estat capaç de fer-ne una interpretació sincera. No m’estranya, doncs, aquest desengany manifest, per no dir indignació latent, que em sembla detectar entre una gran part de la població.
No pot ser. Això no ens ho podem permetre de cap de les maneres. No podem eixamplar més la distància i el desafecte entre els votants i els que volen ser votats. No ens podem permetre més que la societat civil compromesa deixi de considerar vàlid l’actual sistema de participació democràtica. Si no resolem això, si no som capaços de reprendre el pols social i lligar-lo directament a l’acció política des d’uns nous rols, des d’uns marcs participatius oberts i transparents, no ens en sortirem.
Ens cal trobar un encaix que permeti l’expressió activa de la societat civil a través d’un compromís franc i noble amb la classe política. Hem d’obrir els partits i hem de permetre que siguin penetrats per la força que empeny la societat civil. I aquesta societat civil, activa i compromesa, ha de ser capaç d’entendre que ha de fer un pas endavant. Que sense el seu compromís generós, no podrem retornar la política a la seva condició bàsica de noblesa popular.
Crec en això fermament i amb aquesta idea em vaig presentar davant dels meus pocs per demanar-los que em fessin confiança per avançar per aquest camí. Des de la humilitat de les meves petiteses humana i política i des del limitat marc que em correspon, goso demanar, des de dins i als de dins, voluntat sincera d’obrir-se. I des de fora i als de fora compromís polític. A tots demano generositat, rigor i voluntat de servei a la res publicae.
Comencem des de baix i mirem de projectar l’exemple enllà. Comencem per casa nostra, per la nostra ciutat i mirem de fer de Badalona l’exemple positiu que encengui la guspira.
Voldrem?
