Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

La sembra

|

- Publicitat -

No sé si és prudent fer anàlisis quan encara no he tingut prou temps per assimilar la magnitud de la patacada, però necessito fer-ho, encara que només sigui com a exercici mental i per fer-me baixar la tensió.
Deixeu-me exposar, abans que res, uns fets de matemàtica parlamentària, per mirar de posar una mica d’ordre a la cosa.

1- El tripartit d’esquerres ha perdut les eleccions sense cap pal•liatiu (28+10+10=48, de 135) Abans en tenia 37 + 21 + 12= 70, per tant, -22 escons=-31,43%)
2- ERC és, de les forces del tripartit, qui rep el càstig més dur (11 escons de 21= -52,38%)
3- La dreta guanya amb contundència (62+18=80 escons, contra 62 d’abans =+29%)
4- El nacionalisme radical espanyol puja amb força (de 17 a 21= +23,5%)
5- L’independentisme s’enfonsa estrepitosament (de 21 escons a 14= -33,3%)
6- L’autonomisme es manté i, fins i tot, puja lleugerament (48+37+12=96 abans i ara 62+28+10=100, per tant, +4,16%)

Publicitat

Fins aquí són fets irrefutables. De tot plegat se’n dedueixen unes diferències més o menys clares entre la composició del parlament abans i després d’aquestes eleccions.

– En l’eix nacional:
o Serà un parlament clarament autonomista amb un 74% de diputats a la cambra.
o Amb un contrapunt espanyolista, d’un 15,5% de diputats, repartits entre dos grups que comparteixen un discurs marcadament anti catalanista, unitarista i assimilador.
o I un contrapès minorat d’un 10,5% d’independentistes, repartits en dues forces minoritàries i enfrontades entre si.

– En l’eix social tindrem un parlament:
o De tendència majoritària de centre i centre dreta, amb un 64,5% de diputats.
o I un contrapès d’un 35,5% a l’esquerra, formada per les forces derrotades de l’anterior Govern tripartit, ara desunides i enfrontades ideològica i estratègicament.

Per tant, la composició parlamentària s’ha escorat d’una forma força clara cap a la dreta i cap a un autonomisme contrapuntat pel nacionalisme radical espanyol.

Aquesta és, tal com jo ho veig, la resposta que tant s’havia reclamat el 10-J al poble de Catalunya per la Sentència del Tribunal Constitucional, les Consultes per la Independència, pel Dèficit Fiscal i pels atacs sistemàtics de l’Espanya rància contra Catalunya i les seves Lleis.
Com hem arribat fins aquí? Estic convençut que la major part de la culpa (millor dit, de les culpes) és nostra, de tots plegats. Cadascú en té una part i a cadascú li correspon analitzar la seva.

A ERC hem comès molts errors dels quals no en penso fer la llista ara. Només en vull ressaltar un parell que em semblen molt significatius i dels que n’hem parlat poc.

El primer és el miratge de l’independentisme: Ens vàrem creure que l’independentisme havia crescut i que nosaltres n’estàvem recollint l’avinguda. En Carod apuntava alt, cap al milió de vots, no fa gaire. El resultat ha estat que ni una cosa ni l’altra. Ja vam baixar del mig milió l’any 2007 i, ara, els independentistes, tots junts, amb prou feines arribem als 360.000. Pel què fa a ERC, ens hem quedat amb la meitat del vots que teníem fa només quatre anys. Del milió somiat, al quart de milió escàs i mal comptat. Tot plegat, un miratge que es reflectia en el cel d’Arenys, d’on vam omplir-ne la riera de banderetes i gralles. Banderetes i gralles i, ara s’ha vist, poca cosa més. Diuen alguns que molts independentistes s’han refugiat a CiU. Ah, Si? Que algú m’ho expliqui perquè fins aquí no hi arribo. A mi em sembla, més aviat, que els ruixats del pacte del Magèstic ens van dur unes quantes galledes de vots emprenyats confiant-nos la seva rebequeria per castigar al papa i a la mama, però que no fos ni molt ni massa. Quan va ser el molt d’en Maragall encara ens ho van aguantar, però quan va ser el massa d’en Montilla ja no ho van poder suportar més i ara, han tornat espaordits i ressentits, al redós de les faldilles segures, acollidores i sempre prudents de la maternal convergència. No! no eren independentistes, no ho són! Són catalans prudents i assenyats, d’aquella prudència i seny mesurats que, de tant en tant, treu la bandereta i la gralla i, fan com l’avi Pujol, per deixar anar un macagumcony d’aquells que trona més que no plou i que té més de “l’ai que em cago” que no pas del “ves quin cony”.

L’altre error ha estat d’estratègia.: L’efecte esbarzer. No hem sabut veure a temps que el catalanisme del PSC es marcia a marxes forçades. Volíem afeblir el PSC per substituir-lo en el seu paper de referent de l’esquerra a Catalunya i s’ha pansit tan ràpidament que no ens hem adonat que la rosa ja havia caigut i només li quedaven les espines enganxades a les branques. Un esbarzer del que, com més maldàvem per sortir-ne, més ens esgarrinxava. Ells han perdut totes les flors i nosaltres ens hi hem deixat la pell. Mala societat hem fet!

Mal hem comprès els nouvinguts i mal ens hem entès amb els socis. I al damunt de tot plegat, ens hem clavat de bufetades entre nosaltres i d’esquena al respectable. No hem sabut veure, d’esquena com érem, que el públic anava marxant de la sala fins a deixar-la gairebé buida i trobava un millor gaudi en les ofertes de millor qualitat i major prestigi que li oferia la societat civil.

Ai las! Ara plorem les restes d’un somni. Però aquest, com qualsevol altre somni, és fugisser. Ara toca, després de fregar-nos els ulls i rentar-nos la cara, posar-nos a la feina i treballar dur, com sempre hem fet. Ara hem de plantar els nostres propis rosers i regar els jardinets amb cura per que creixin ufanosos. Hem de fer dels planters un nou verger d’aromes subtils que sedueixi una nova esquerra i ens permeti alçar les nostres roses amb el propi puny, perquè no ens en caldrà cap altre.

Avui mateix, sota aquest plugim fred que cala, he començat la meva sembra.
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut