Apreciat amic Jordi,
Després del nostre intercanvi d’emails abans de les eleccions, m’has escrit ara, en resposta al meu post “La sembra” per explicar-me el sentit del teu vot i fer-me arribar el teu desencís. Deixa’m respondre’t en públic amb l’esperança que la meva resposta serveixi també a algú altre que pugui compartir amb tu aquestes inquietuds que m’expresses.
Abans que cap altra cosa, t’he d’agrair la confiança que m’has fet i que interpreto gairebé en clau personal , cosa que em fa sentir molt honorat i, fins i tot, una mica aclaparat. De totes maneres, Jordi, jo no he estat actor de repartiment en aquestes eleccions. És evident que defenso unes idees i unes estratègies que s’emmarquen en l’ideari d’un partit i en el marc de decisions que els seus òrgans prenen. Unes decisions i unes estratègies de les quals em sento solidari, tot i que no sempre n’he compartit formes i continguts. Això ens passa a tots, inclosos els que militem de forma activa.
És per això que em sento aclaparat per la confiança personal que m’has fet, atès que la meva participació activa en les decisions estratègiques i en l’obra de govern que el meu partit ha dut a terme és molt limitada. En canvi, sí que he participat molt activament, a través dels nostres òrgans interns, en crear debat, generar opinió i plantejar propostes i alternatives a les grans decisions que hem pres. Com va ser el cas, per posar un exemple molt conegut, de forçar el NO del partit en el referèndum de l’Estatut. Jo he estat molt crític amb algunes de les nostres posicions i, especialment, amb determinades estratègies, però em sento molt satisfet de la gran tasca de govern que hem fet, malgrat que el soroll d’algunes barrabassades n’hagi amortit quasi del tot el seu ressò. No renego de la nostra feina, gens ni mica, però sí que sóc crític amb els greus errors i estirabots que hem comès. Per una altra banda, no faré el ploricó paranoic sobre les grans campanyes de descrèdit que sofrim contínuament. No el faré perquè sempre ha estat així i, a aquestes altures, ja n’hauríem d’estar del tot immunitzats. Si no ho estem, és única i exclusivament per culpa nostra.
Dit això, deixa’m aclarir-te un parell de coses en clau personal que potser t’ajudaran a entendre una mica més les raons per les quals sóc a Esquerra.
La primera és en clau ideològica. Jo em defineixo sempre com un REPUBLICÀ D’ESQUERRES. És a dir, crec en aquells valors revolucionaris que, en clau absolutament primària, parlaven de la Llibertat, Igualtat i Fraternitat entre totes les persones i totes les nacions. Crec en la llibertat dels homes i dels pobles, crec en que no hi pot haver discriminacions de cap mena per raons de naixença o d’altres causes i que tothom té dret a una vida digna. I crec, també, que han d’existir corrents solidaris que permetin equilibrar les greus diferències que hi ha en la qualitat de vida i la justícia social.
Com a conseqüència d’això i, sense perdre de vista l’objectiu polític final de l’assoliment d’aquests principis, ja fa molts anys que vaig arribar al ferm convenciment de que, en el cas de Catalunya, això no serà possible si no disposem d’un Estat propi. Per això, i com a efecte secundari dels meus principis, per convenciment lògic i tècnic, com a condició necessària i imprescindible per a l’assoliment dels meus objectius polítics, vaig devenir independentista. Per que ens entenguem millor, el meu independentisme no és finalista sinó circumstancial, en tant que circumstància, al meu parer absolutament imprescindible, per construir un futur que ens garanteixi un major benestar, en una societat lliure i solidària. Però que quedi clar, la independència és factor necessari però no suficient. Per això no em puc sentir còmode amb altres opcions independentistes buides de cap altre contingut polític i social. La independència per la independència i res mes, no em sedueix perquè no té raó de ser.
És per això que hi ha una mena d’independentisme identitari, algunes vegades superficial i superflu, que no estarà mai disposat a assumir cap cost per guanyar-se la llibertat. Un independentisme que vota content quan és de festa i de broma però que no és capaç de plantar cara al seu destí. Vols proves? Avui mateix, al nou parlament instituït, hi ha 62 diputats de CiU + 10 d’ERC + 4 de SI. Això fa un total de 76 diputats, o sigui un 56% de la cambra. Segons el dret internacional es dóna validesa a una proclamació d’independència si es compleixen dues condicions: que hagi votat més d’un 50% de la població i que el resultat favorable sigui superior al 55%. En aquestes eleccions ha votat un 61% de l’electorat i tindríem un 56% de la cambra si es volgués fer. Al meu entendre, amb això no seria suficient perquè crec que caldria consultar al poble directament per raons de puritat democràtica, però vaja, si hi hagués la voluntat de fer-ho així, es podria fer. Per quina raó no es fa? Només n’hi ha una. Perquè no hi ha la voluntat a CiU. Només caldria voler per aconseguir-ho.
Dius que no has sentit mai a ningú de CiU proclamar-se autonomista. Tens raó, jo tampoc. En canvi sí que n’he sentit molts declarar-se independentistes. Que bé, oi? Però…saps què? Que no és a les paraules ni a les etiquetes, sinó a les actituds i a les voluntats a allò que ens hem de remetre. Perquè és de les actituds i de les voluntats que se’n deriven el fets. I els fets, majories en mà, ja veus quins són.
En canvi, com ja t’he dit, el meu independentisme és circumstancial. Com a condició sine qua non per poder assolir els objectius polítics que jo em tinc plantejats, no hi puc renunciar perquè voldria dir que renuncio als meus ideals. És per això que jo, com d’altres, estem disposats a pagar el preu que calgui per a assolir la independència i facilitar el pas dels que ens segueixen cap al seu destí. Ara bé, al costat d’aquesta determinació absoluta, no renunciem, perquè no podem fer-ho, al dia a dia. Volem tocar de peus a terra i ser conscients de que cal gestionar el present i el futur immediat. No podem basar totes les nostres estratègies en el desig ideològic i en les esperances de futur.
És en aquest combat, entre pragmatisme i ideologia, on Esquerra sempre s’acaba entrebancant amb les pròpies incertituds, amb les contradiccions internes que sorgeixen i afloren constantment. Volem i dolem i entre el desig i la realitat hi ha tot un món que s’enrevessa i ens fa caure una i altra vegada en paranys repetits que no sabem evitar. Aquesta és la nostra creu i fins que no sapiguem resoldre el paradigma, no serem capaços d’articular majories.
L’altra cosa que et volia dir és que, al marge d’aquesta declaració ideològica que t’he fet, la meva principal motivació per estar en política la trobo en clau local. Jo badalonejo en excés, en desmesura et diria. Aquesta ciutat és, com deia sempre mon pare, el nostre poble. És aquest poble i és aquesta gent, són els seus carrers i les seves places, són els seus tresors i les seves misèries, és aquest petit racó de món entremig de mar i muntanya, partit pel mig per una cicatriu d’asfalt que ens colla i ens cou. És aquí on han confluït milers de casualitats vitals d’orígens dispersos per fer de nosaltres una comunitat heterogènia i viva que vol bastir en aquest lloc la seva llar, la de tots nosaltres, el nostre hàbitat.
Jo vull fer política per ajudar a construir aquest projecte comú que se’n diu convivència. Torno, una vegada més, als meus principis republicans per refermar la meva íntima vocació de servei als que em són més propers. Hi ha un punt d’egoïsme en tot plegat, ho admeto. Vull el millor per als meus. El “millor”, però, és només l’expressió d’un desig. El” millor possible” és, en realitat, allò a què realment aspiro.
És en la política local on jo tinc coses a dir i ganes de dur a terme allò que dic. Aquí sí que seré actor de repartiment i vull tenir un paper a l’obra, ni que sigui modest. Em deies, Jordi, que m’havies confiat el vot i que potser haurà estat la darrera vegada que votes a Esquerra. Ara no et demano cap vot, només et demano que escoltis tot allò què aniré dient, que vegis quines coses diem en clau local i amb quines persones les diem a cor. Escolta la música que farem , valora els intèrprets que hi haurà a l’orquestra i, sobretot, mira d’estar atent a la lletra perquè algunes estrofes les hauré escrit jo mateix i aquí sí que n’assumeixo tots els riscos.
Queda pendent entre nosaltres, aquella cerveseta lenta i freda, davant del mar, que ens havíem promès.
Una abraçada.
