El 2004, a iniciativa d’ERC que aleshores ostentava la titularitat de la recent estrenada regidoria de Drets Civils, l’Ajuntament va aprovar el Reglament per a l'ús de la llengua catalana que està actualment en vigor, amb el vot favorable de tots els partits de tradició democràtica representats al Ple.
 
En l’articulat d’aquest reglament hi trobem això que segueix:
 
Article 15.1. Els llibres, les revistes i, en general, tots els cartells i publicacions que editi l’Ajuntament de Badalona i els missatges que s’emetin a través dels mitjans de comunicació i la publicitat institucional s’han de fer normalment en català en l’àmbit lingüístic català.
En els mitjans de comunicació gestionats per l’Ajuntament la llengua normalment emprada ha de ser la catalana, tal com estableix l’article 25.1 de la Llei 1/1998, del 7 de gener,de política lingüística.
 
I també això altre:
 
Article 16. Els càrrecs de l’Ajuntament de Badalona s’han d’expressar habitualment en català en els actes públics i les actuacions fetes dins l’àmbit lingüístic català, quan la intervenció sigui per raó d’aquest càrrec.
 
Oi que està clar? Doncs molt bé. Ja ens hem acostumat a que el PP tingui per norma no fer cas a aquesta norma en totes les ocasions que li vingui de gust. Sostenen no sé quins arguments sobre la llibertat individual, amb els quals justifiquen aquest incompliment reiterat. Com que van votar-hi en contra, simplement no el respecten i punt.
 
Em sembla una postura de rebel·lia que, malgrat la distància del meu posicionament, sé valorar i respectar i, sobretot, entendre. Vist des de l’àmbit de la sensibilitat nacional i democràtica del PP, combatre el català i no respectar les decisions democràtiques són un exercici de coherència que s’entén perfectament.
 
No em trasbalsa la posició del nacionalisme fonamentalista espanyol d’aquest partit ni el seu tarannà d’extrema dreta. Em preocupen, és clar, però no em trasbalsen. Sabem qui són.
 
Em preocupen en canvi, perquè no els entenc i em despisten, alguns petits símptomes que trobo, en referència a això, en el PSC badaloní.
 
Des de l’aprovació d’aquest reglament i, en general, des que ERC va entrar a formar part del Govern de la ciutat, el PSC havia tingut una actitud en qüestions de llengua molt en la línia de compartir el nostre criteri. Amb l’entrada de CiU al govern, l’any 2007, aquesta actitud va seguir en la mateixa línia i diria que no hi havia discrepàncies en el si del govern en aquest tema. Anàvem a una.
 
Ara, de fa poc, des que hem entrat en períodes electorals, noto petits símptomes. Algunes decimetes de febre que no sé si responen a un refredat lleuger derivat dels corrents d’aire electorals o que potser són el preludi d’un grip perillosament contagiós que s’hagin pogut encomanar per un sobtat canvi de salut, o potser per algun canvi al Barri de la Salut. Ves que no sigui això!

Ara és un discurset en espanyol, aquí i allà, en el marc de la passada campanya. Adés un article del portaveu del PSC a la revista oficial de l’Ajuntament, el Bétulo, escrit també en un idioma impropi (vull dir que no és el propi del País, és clar!)
 
Febrícula?
 
En qualsevol cas són petits símptomes de que alguna cosa va malament amb els nostres socis. Esperem i desitgem que no sigui res. En qualsevol cas ho vigilarem de prop i els recomanarem algun remei casolà. Potser amb un groc o uns bafs d’eucaliptus n’hi haurà prou...i potser un repàs al reglament que vam aprovar plegats, també.
 
En tot cas, caldrà estar amatents a veure com evoluciona la cosa, no fos cas que la febre els pugés més del compte i que, quan se’n volguessin adonar, el mal ja no tingués remei.
 
És que hi ha malalties tan encomanadisses que quan vols reaccionar, ja no hi ets a temps i pots acabar reclòs en quarantena a l’àrea dels infecciosos i sense que ningú et vulgui fer companyia.
 
I no em digueu! Que ja és ben trist això, eh!