Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Amics de sempre

|

- Publicitat -

Avui he descobert Ramblejant, el bloc d’en Francesc, un amic meu de sempre. Hi he trobat un post que m’ha provocat un Flash-Back sobtat que m’ha trasbalsat i no puc estar-me de respondre-li. Els seguidors habituals d’aquest bloc meu, ja em sabreu dispensar aquesta deriva tan personal d’avui.

Al meu amic de sempre

Publicitat

(Va per ell i per tots els altres que, quan ho llegeixin, s’hi sabran reconèixer)

 
Quico, no et sabia aquest bloc teu!
M’has fet posar la pell de gallina amb el teu retrat d’un temps compartit.

Ostres, nano, com ha plogut des dels nostres enyorats anys!
De vegades, tanco els ulls i hi torno. Torno als jocs i al crits, al Fet-i-amagar pels jardinets de la Rambla. Veig les baldufes “ballant s’infla” i a mon germà Josep amb la seva capsa de güitis sota el braç.

Et veig a tu, a en Lluís i a l’Albert (son pare, el Noi de l’Aigua,  s’assemblava a en López Vàzquez, he, he). Veig en Carles (després, en fer-nos més grans, seria el Crack), en Joan de Can Vallensana, en Miquel, en Pere (pobre Pere! Quans anys fa, ja?), en Jaume (no fa gaire el vaig veure i està igual d’alt i gros, el malparit! Bon Jan, en Jaume), veig l’altre Albert, el de Bufalà, que pispava bosses de pipes i paquets de tabac i en Josep (que es va trencar les dents fent un “sense mans” amb la bici un dia que duia el braç enguixat). Veig en Joan d’en Boletes i en Ramon del peix amb les seves pales de pimpom sota el braç, en direcció al Bahia. En Ramon era el qui posava la pilota per jugar a futbol, recordes? Fins que un crit ressonava, des del carrer Magatzem, per avisar-nos que el partit s’havia acabat:

–      Arramooooooooooon!!  A dinaaaaaaaaaaarr!

Recordes Quico? Recordes els nostres ulls que es menjaven el món? I totes aquelles olors d’una Badalona pescadora que feia catúfols a ran de la platja, on s’hi anaven morint les darreres barques damunt d’una sorra bruta i cansada?
Recordes el vells pescadors remallant les xarxes esteses a la Rambla, i els seus renecs quan nosaltres les hi trepitjàvem?

–      Cagumdéu de nanos!! Si us atrapo…!!!

Quan tanco els ulls, més que recordar-ho, hi torno.
Torno a escola amb tots vosaltres, amb les bates i les llibretes…i les ganes de riure.
Dius que tu i en Lluís éreu uns empollons. I l’Albert què, eh? Déu n’hi do, també! Jo era dels altres, dels que ens costava dur els deures fets i les lliçons apreses. Jo les aprenia a empentes i rodolons, a classe mateix. Amb això ja anava fent. O no.

–      Castigat!
–      ..Uacs, Botarel·li, tres octaus!!!
–      De cara a la paret!

…i a riure procurant que no es noti. Ai que em pixo! Clatellot al canto!

–      Gamarús! Tòtila dissecada! Fantasma gris! Maleït siga!

Ho recordo tot, tot ho sé, tot ho duc, tot m’acompanya i em dol des de la distància dels anys. No et passa, de vegades, que tens la sensació de que aquell espai de temps i lloc era només teu, com si només l’haguessis viscut tu? Com si no hi hagués ningú més per recordar-lo plegats?
Reconforta saber que no és així. Que tu i d’altres, també hi sou. Que tots plegats recordem les mateixes coses; que vam viure uns espais d’amistat comuns en una època en que la vida se’ns obria de bat a bat, esplèndida, generosa, plena de futur. Reconforta  i emociona.
T’adones que tu i jo no ens hem conegut mai? No hi ha un “primer moment” del que en puguem dir haver fet la coneixença. Som amics des de “sempre”. Potser d’abans i tot.

Amics….quina paraula, oi? Per què ens costa tant als amics de conservar-nos, fins i tot de dir-nos?

Pell de gallina, Francesc, pell de gallina i l’escalf d’una amistat autèntica que perdura i ens ajuda a viure sabent que la vam començar jugant, aprenent a estimar-nos i a barallar-nos sense fer-nos més mal del compte. Érem els cadells d’una mateixa llopada.

Sempre que et veig, quan ens aturem a saludar-nos pel carrer o per on sigui, ho veig en els teus ulls. Tu i jo, i uns altres quants, sabem qui som i ens reconeixem entre nosaltres, no pas per allò que hem fet a la vida, sinó pels sentiments que compartim i lluen a través dels ulls. Dels ulls només. Una senzilla mirada que, sovint, dóna pas a un cop de mà al braç, a l’esquena, o a una petita empenta o una clatelladeta carinyosa. No res, petits tocs que són reminiscències d’uns jocs perduts enllà de la boira del temps, i que ara ens són com un bàlsam que s’aplica en el somriure franc i net.
És un espai íntim on tot és argot, on cada mot un ressort que il·lumina la memòria i cada frase un transport directe als anys dels pantalons curts i el jugar a Déna i a Cavall Fort. I el riure i el viure a cosa de mig pam, entre els dàtils i les onades.

La setmana passada vaig passar a veure en Miquel, a casa seva. Vaig saber d’un petit incendi de contenidors a la plaça del Sol, just davant de casa seva i em vaig quedar un pèl preocupat. No els va passar res de greu. La porta una mica socarrimada i prou. No res, vàndals de nit! Sembla ser que els nous contenidors, però, són fets d’uns materials massa inflamables. M’ho assegurava l’Oriol, el fill d’en Miquel i la Montse, que ja és enginyer, com tu.

Com creixen, oi? El teu Ricard també s’ha fet gran. He sentit que els seus amics li diuen Ritxi. Em fa gràcia veure que no canvia el vell costum de posar motius als membres de la colla. Segur que no els oblidaràs mai: El  “Crack” (de petit en “Casco”), en “Miggi”, en “Píters” (de més gran en “Gorra”), en “Quico” (o també, el “barber), el “Lagartu”, el “Gallegu”, el “Pelut”, en “Dític”,(aclariment: de Pere a Parodi, de Parodi+paralític = Parodític i de Parodític a Dític. Recoi! De vegades era ben enrevessat, eh!), en “Popi”, el “Mascle”, en “Dolfu” (també “Goldfinger”), el “Peixater” (o, quan el volíem fer enfadar, en “Flu-Flu”) …en “Tita”. Recordo que, una curta temporada, alguns em deien el “Pelussino” i, com que no m’agradava, ho vaig arreglar a pedrades.

Ja veus, noi I això nostre que no s’atura! Aquest anar fent i anar tirant, que de vegades tant costa, és un no parar mai i un anar apagant llumetes.
Costa deixar enrere. Més que no pas avançar. Hom avança perquè la vida estira i també perquè així som els llops. Ens agrada córrer pel bosc, més pel propi fet de córrer que per empaitar res. Tant, que al final ja ni sabem què era allò que empaitàvem i no ens hem adonat que és a nosaltres a qui encalcen.
És per això que, quan m’aturo en un redós, per agafar alè, i miro enrere, m’agrada sentir el panteix d’una llengua amiga que ve del mateix lloc que jo, ni que sigui per diferents camins,tot i que, de tant en tant, s’entrecreuen.

M’agrada saber que hi sou, encara que no us vegi o, molt de tant en tant. Us reconec en l’udol llunyà que ens guia i ens mena en la fugida folla, enllà, sempre més enllà. En un llambregar d’ulls hi veig l’ànsia i el convit a seguir corrents, sabent que no estic sol, que no estem sols, que som la llopada que es mou, que corre, que empaita i que fuig.

Enrere queden els jocs i els riures. Enrere l’empaitar onades amb els llevants, les “petitoies”,  i el trepitjar xaragalls amb les botes d’aigua els dies de pluja. Enrere queden les lliçons compartides, el llegir en veu alta i el sortir a la pissarra a fer garranyics amb el guix i pols amb l’esborrador. L’aprendre’ns de memòria la poesia de francès i recitar-la el dia de “bondat”. El rebentar de riure amb la lliçó de ciències “El aparato urinario”. Aquell dia, el “Crack” i el “Lagartu” van rebre de valent. El Senyor Ruiz (les generacions posteriors li deien “Rito”) es va posar histèric, te’n recordes?

Entre jocs, rialles, alguns clatellots i amb tot allò que entre uns i altres hi posàvem, de vocacions i frustracions els uns i ganes de jugar i d’aprendre els altres, vam anar fent fins que la vida ens va engolir en fer-nos grans.

Enrere em giro de tant en tant, per mirar de que no se m’apaguin les llumetes. Que lluny queda el cau d’on vam sortir!
No ho sents? L’udol ens crida i hem de seguir corrents. Som-hi!

No sé quin camí prendrem en la nova carrera però, per si de cas, cuida’t molt, amic, i no oblidis mai que dins nostre hi portem un tros de cadascun de nosaltres. Una llumeta que ens cal preservar perquè ens encengui els ulls en el proper entreforc que ens aplegui i ens puguem reconèixer, amb un somriure, un copet o una lleugera empenta, com a allò que som,  llops de la mateixa llopada, …amics de sempre.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut