Avui fa 80 anys d’una efemèride que marca un referent en la història democràtica del nostre país. Foren unes eleccions municipals, les del 12 d’abril de 1931, les que van donar un tomb radical a la història i ens van dur, dos dies després, a la proclamació de la República Catalana per part de Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i poc després, de Francesc Macià, des del balcó del Palau de la Generalitat.
Aquella república va durar molt poc i, malgrat totes les il·lusions, la vam haver de bescanviar per una Generalitat recuperada del bagul de les andròmines, en el marc d’un futur autonòmic dintre de la República espanyola. Una república que, tot sigui dit, només va poder ser proclamada per l’empenta democràtica i a remolc dels catalans.
Els borbons van haver de tocar el dos amb les maletes a coll, camí de l’exili. Vam alliberar Espanya de les seves servituds medievals, a cops de vot, i vam rebre a canvi, un nou menyspreu a la nostra llibertat.
Seny! Sempre el refotut seny!
Després, quan al 34 vam reaccionar amb rauxa, la resposta d’Espanya va ser fulminant. De la del 36, ja no cal ni parlar-ne! Anys més tard, vam tornar a tirar del seny per construir, amb la remor de sabres com a música de fons, l’Espanya impossible de les autonomies i vam posar-hi al capdavant, la testa coronada de l’hereu del dictador.
No serà que estem condemnats al seny etern pel pecat de tenir la rauxa fluixa?
On és el nostre dret a la llibertat? On, la nostra dignitat nacional? Tan poqueta cosa som que ni nosaltres mateixos ens estimem prou?
L’Unamuno ja ens ho va advertir: “A los catalanes os pierde la estética!”. Quanta raó!
Què són, sinó estètica, totes les consultes per a la independència que s’han fet fins ara?
Què són, sinó estètica, els vots en aquestes consultes fets per tants polítics de primera línia que, després votaran altres coses quan es parli de convertir desitjos en lleis?
Què és, sinó estètica , fer voleiar un milió d’estelades un diumenge de juliol?
No hi tinc res en contra d’això, ans al contrari, que jo també m’hi sé perdre per aquests verals. I si no, només cal que mireu la foto que acompanya aquest post.
Però, compte! Que l’estètica, sense el moll de l’ètica, no és més que ornament i festa que cal explicar. I és, precisament, en l’explicació d’aquesta estètica on sonen sempre les veus del seny, cercant la ponderada conducció dels sentiments pels caminals de l’ordre.
“Ara no és el moment!” “El poble no està prou madur!” Aquestes són frases de recurs que les veus assenyades empren per justificar la manca de coratge polític.
D’altres, potser més saberudes, parlen de legalitat, de lleis, de constitucions i d’altíssims tribunals.
Des de la política pragmàtica diem que cal avançar per etapes cap a un objectiu clar.
Potser tots tenen raó. És més, segur que tots tenen una part de la raó, perquè això sempre és així, ja que la raó no és mai un bloc sinó que està feta de multitud de partions.
Però tant és! Més enllà de raons i desraons, Jo els pregunto, als uns i als altres: Era legal proclamar la República Catalana el 14 d’abril del 31? Ho va ser proclamar la República Espanyola, uns dies més tard? Quina empara legal tenia assenyalar la porta de l’exili a les testes coronades? I encara més: Era el moment? Estava prou madur el poble?
Voleu dir que els va importar realment, tot això? O més aviat van saber llegir els signes dels temps?
Hi havia la voluntat popular expressada en unes urnes municipals i amb això n’hi hagué prou. Amb això… i amb l’ètica, n’hi hagué prou per convertir l’estètica en autèntica democràcia.
La voluntat del poble està per damunt de tota llei i per damunt de qualsevol corona. El poble dóna ales i el polític que no estigui disposat a fer-les servir per volar, no es mereix ni el lideratge ni, molt menys, un raconet discret als pedestals de la història.
Lluny de l’estètica que ens perd, cal que donem la paraula al poble i que el poble mani.
Vuitanta anys s’han escolat des del clam i ja va essent hora de tornar a reclamar allò que és nostre: la veu i la voluntat!
Doneu-nos ales i us ben asseguro que n’hi ha uns quants que sabrem volar fins als balcons dels nostres ajuntaments per proclamar la llibertat.
Doneu-nos ales!
