Ha mort l’Alfonso Martínez. Ja sé que cada dia es mor molta gent, dels quals en coneixem molt pocs i encara més pocs són gent propera, gent coneguda, gent estimada, gent admirada. La vida és això, un recorregut curt amb un destí final que tots assolim. Molt bé, ja ho sabem, però sempre ens fascina el misteri del no res i no podem evitar el deixar-nos dur pels sentiments quan algú se’n va i ens deixa un buit.
Ha mort l’Alfonso Martínez. Era un tros de bon home i havia estat un mite. Un mite que es definia a si mateix simplement com “Un tozudo gruñón” però que per a molts era algú que enlluernava.
Ara, per a mi, serà sempre un record. Un record entranyable que em transporta a la meva infantesa i em retorna tot un paradís enyorat fet de crits, de gent atapeïda , dels nyic-nyics de les wambes, dels sorolls de pilotes i l’estridència dels xiulets. Tot això barrejat amb aquella “olor” especial que sortia del pou dels vestidors i es barrejava amb la humanitat exaltada del pavelló de la Plana. Tot un món esvaït que ens resta en un raconet del cervell, just darrere els ulls, en aquell indret sensible on es fabriquen les llàgrimes.
No puc oblidar d’allò que estic fet i que duc al fons de l’ànima. Un crit que ressona ben al fons, al fons…al foooons… Alfoooooons…..
FOOOOOOOONSOOO, FOOOOOOONSOOO, FOOOOOOOONSOOO!!!!!!
