Aquest matí, quan he sortit al carrer, m’he endut un ensurt d’aquells que fan història. Just davant de casa hi havia un cartell enorme en un fanal que reproduïa el meu rostre somrient, al damunt d’uns lemes i d’uns logos que em sé de memòria.
El més curiós del cas és que , precisament aquell cartell, l’havia penjat jo mateix feia no més d’unes cinc hores.
Ho hauria d’haver sabut, no, que quan em llevés, el trobaria allà dalt penjat?
És curiós, però, de nit tots els cartells semblen iguals, com els gats. Ombres grises que pengen dels fanals i que ningú no es mira.
No és fins l’endemà al matí que prenen vida i t’ensenyen les cares somrients que et volen seduir a canvi d’un vot.
I avui m’he trobat, cara a cara, després de quasi quaranta anys d’haver començat a fer política, amb el meu somriure gravat en un plafó, intentant seduir-me a mi mateix.
La primera impressió no ha estat agradable, us ho confesso. M’he girat de seguida, patint per que ningú m’hagués atrapat entre aquell gest estrany i la ganyota.
Sí, és cert! Tinc llargues taules en el fet de presentar-me en públic i no sóc pas una persona que es cohibeixi gaire, ans al contrari, però encara conservo un cert pudor i hi ha coses que m’incomoden.
“Què hi fas, nano, penjat dalt d’un fanal? Quina poca-solta!” Ha estat el primer que m’ha vingut al cap.
De seguida he pensat en els anys que fa que hi sóc. Que hi sóc en això del compromís i del voler fer i desfer per canviar el món. M’han passat per davant els records de tants companys en el colze a colze que, al final, semblaven una legió de fantasmes enmig de les boires del record.
He pensat en tots ells i en els ideals compartits, en els esforços comuns, en les alegries i en les decepcions, en les discussions eternes i les enrabiades. He sentit els nostres cants i els nostres plors i el bategar de les emocions compartides. I he vist de nou els altres somriures als plafons, tots ells acompanyats d’una mirada fixa en l’esperança d’un demà.
Com pesa, tot plegat! Quina càrrega tan feixuga m’ha semblat que em queia al damunt!
Però, no! La càrrega no pesa, perquè és feta d’il·lusions i aquell rostre que somriu no és el meu. És el de tots i totes els companys i companyes que m’han precedit i el dels que ara són amb mi amb la voluntat de moure el món. Aquest petit tros de món nostre, que jeu a l’ombra d’un badiu on hi tenim plantats els nostres desitjos de futur.
Aquell somriure i aquells ulls no són pas els meus, són els de la molta gent que empeny. Són el reflex gràfic d’uns ideals, d’unes lleialtats, d’unes esperances i d’unes voluntats que vénen de molt lluny en el temps i que es perllonguen de rostre en rostre, en una cursa de relleus que mai s’acaba.
No! Aquell no és el meu rostre. És l’expressió del nostre compromís comú en voler canviar el món des de la lleialtat a uns ideals i uns valors, que hem penjat dalt d’un fanal.
