- Publicitat -
Jo també vaig llegir la carta de Pedro Jesús Fernández a El Punt en la qual parlava d’un hipotètic amic entremaliat que tenia uns determinats comportaments incívics que mirava de justificar. Argumentava, en Pedro Jesús, que hi ha coses que són inevitables i deixava a entendre que alguns d’aquests comportament són, fins i tot, comprensibles o tolerables. Acabava amb una ironia fina en relació als costos que el seu amic imaginat hauria de pagar en concepte de multa pels seus actes i que li podrien servir per finançar la compra d’un habitatge fora de la nostra ciutat.
Jo també he fet conyeta al El Punt sobre les tarifes que es proposen a l’ordenança de civisme que tenim a l’obrador i no seré jo qui qüestioni el recurs de la ironia o la sàtira per destacar temes o punts de vista. Tot al contrari, només faltaria!
Ara bé, també s’ha de saber trobar el discurs seriós quan és el moment. Per la meva part, després d’haver estudiat el projecte d’ordenança, m’he preocupat de fer arribar un total de quaranta esmenes al text a la comissió interna d’ERC que treballa sobre aquest tema. Naturalment, em reservo el dret, com a ciutadà, de presentar directament les esmenes que cregui oportú d’entre les que no siguin assumides per aqueixa comissió.
Vull dir amb això, que tot i que m’agraden les conyetes, també em preocupo de fer la feina seriosa quan toca.
Qui no hi toca tant en el rerefons d’aquest escrit, i malgrat la ironia saludable, és en Pedro Jesús. En Ferran Falcó li respon en el seu blog força encertadament en un post que ha generat força comentaris, fins i tot del propi Pedro Jesús a la defensiva. Trobo algunes intervencions prou assenyades i em sembla que venen a demostrar un fet que ja fa temps que és un clam. La majoria de ciutadans de Badalona ja n’estem fins al capdamunt (per ser fi) de la minoria d’incívics que fan destacar la nostra ciutat pels seus problemes de deixadesa, brutícia i males convivències. Són minoria, certament, però s’apliquen molt en fer el seu fet i es fan notar.
L’ordenança de civisme és, segon el meu entendre, absolutament imprescindible i la seva taula de sancions, degudament ajustada i equilibrada amb criteris tècnics, haurà de ser aplicada rigorosament. Això no és incompatible amb les accions necessàries en el camp de l’ensenyament i l’educació, sinó que és complementari. Als menors se’ls han d’ensenyar què és la civilitat i al adults se’ls n’ha d’exigir el compliment i sancionar les infraccions. No hi ha més. Punt.
Podem riure de tot, és clar que sí, i frivolitzar també. Però ens calen eines democràtiques per defensar els drets de la ciutadania de les agressions dels incívics. Allò que cal defensar és el dret a viure a gust en una ciutat amable i no pas el dret d’alleujar la bufeta als espais públics, de conduir discoteques ambulants, de jugar a futbol amb llaunes de cervesa, fer guixarots a les parets o dur el gos a cagar a la porta del veí.
No m’agrada l’eufemisme “tolerància zero”, ho trobo una autèntica capullada. Contra l’incivisme: intolerància. Ja n’hi ha prou de comèdia. I si algú no se sent còmode en una ciutat que sigui més estricta en el compliment de les normes cíviques, m’apunto a la idea d’en Ferran Falcó: “Bon vent!” …i encara li afegeixo…”i barca nova!”.
Publicitat
