Enguany, la commemoració de l’11 de Setembre a Badalona serà força diferent d’altres anys. És lògic i era previsible en funció de l’última tendència política de l’electorat badaloní.
Per alguns, entre els qual m’hi compto, no canviarà gens el plantejament general, fins i tot ni gaire les formes. Som on érem, on hem estat sempre i seguim reivindicant allò que consirem legítim i nostre: El dret a ser i el dret a l’exercici ple de la llibertat.
D’altres, variaran l’estratègia, potser per la conjuntura política local i nacional i potser encara amb algun cert recel vindran a les nostres. És igual, ja m’està bé, benvinguts siguin. N’hi ha uns altres que sorgiran com bolets de sota les molses on dormien el son dels tips i voldran lluir els barrets més llampants del bosc independentista. Doncs mireu, també m’està bé i per mi que no quedi. Com deia en Sisa a la seva cançó: “Oh, benvinguts, passeu, passeu….que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”
Dit això, no deixa de sorprendre’m la proliferació “in crescendo” d’articles d’opinió als medis locals i els comentaris a les xarxes socials al respecte de l’actitud del govern badaloní en relació als actes institucionals que li toca organitzar, molt a desgrat seu. Em sorprèn la sorpresa i m’indigna la indignació que mostren alguns comentaris. Cada dia em cansa més la hipocresia i ara ja em cansa, també, aquest joc estúpid que alguns fan de fer-nos veure que baixen d’Arbeca. Au va!
Però….què es pensava la gent que passaria? Que no era més que evident? Doncs ara de què es queixen? Badalona a votat així, doncs això és el que hi ha i així estem! Haver-ho pensat abans!
En les darreres eleccions, a Badalona han guanyat els espanyols (de dretes i d’esquerres) i la “marea roja” (no de comunista, és clar) ha esbandit el catalanisme tal com feien les bugaderes als safareigs de Canyet amb els llençols, temps era temps.
Badalona és avui una ciutat que, des d’un punt de vista electoral (que també vol dir sociològic, no ho oblidem) es pot homologar perfectament a qualsevol altra gran ciutat de Castella, La Manxa o Andalusia. Nogensmenys una àmplia majoria dels nostres conciutadans han votat espanyolíssima i disciplinadament en les darreres eleccions municipals. I ho han fet amb gust i ganes. Mentre que una gran part dels que es consideren a si mateixos catalans i catalanistes han fet servir les paperetes de vot per espantar mosques o fer-ne cataplasmes d’ungüent de la serp.
De què se sorprenen ara alguns, doncs? Per què s’indignen si des del govern volen governar espanyolament? Els ciutadans s’han expressat i han atorgat unes majories determinades (Santa Democràcia ora pro nobis!). La pròpia composició del consistori i la poca consistència patriòtica de CiU ha fet la resta i, per tant, ara mana qui mana.
I…qui mana? Doncs els espanyols més espanyols, de la dreta més dretana.
I…què commemorem l’11 de Setembre? Molt fàcil: A partir d’uns fets concrets, coses ben diferents segons des d’on es mirin. El fet concret és la fi d’una guerra dinàstica, econòmica i d’interessos hegemònics europeus, que va enfrontar d’una banda les nacions de l’antiga Corona d’Aragó (i els seus aliats) amb Espanya (i els seus aliats). El tram final d’aquesta confrontació que es clogué l’11 de setembre de 1714, escenificà la derrota de Catalunya, ja tota sola després de la traïció dels seus aliats europeus, en front de les forces unides d’Espanya i França. Catalunya va perdre la guerra i Espanya la va guanyar. Punt.
Alguns de nosaltres, tres-cents anys després d’aquella derrota, encara ens considerem sota l’ocupació d’un estat enemic i hostil i ens entossudim en reivindicar el nostre dret a la llibertat. D’altres, en canvi, tres-cents anys després, estan plenament convençuts dels seus drets de conquesta i consideren aquesta terra com si fos seva i ens marquen, emmarquen, limiten i recorren les nostres lleis, amb i sense democràcia però sempre sense cap mena de mirament ni escrúpol.. Doncs aquests, els hereus dels que van guanyar aquella guerra llunyana, ara són majoria social i política a la nostra ciutat i governen. És natural, doncs, que vulguin esborrar tota la simbologia i terminologia que a ells els pot semblar subversiva i que es vantin de fer onejar la bandera dels vencedors (la seva, és clar) a dalt de tot de la casa del comú, com a símbol inequívoc de la seva voluntat d’ocupació i domini sobre els vençuts.
A què ve, doncs, la sorpresa per l’omissió de l’adjectiu qualificatiu“nacional” que sempre ha acompanyat al substantiu “Diada”? Per què feu escarafalls per fet que el dia 11 segueixi onejant la bandera espanyola a la Casa de la Vila? No us entenc. O millor dit, vull fer veure que no us entenc per que si no, encara seria pitjor la diagnosi.
De totes maneres, més val que ens ho mirem pel costat positiu. Enguany hem estat capaços de posar-nos d’acord molts, entre semblants, diferents i matisats, des de la Comissió 11 de Setembre a Badalona (també ens trobareu al Facebook i al Twitter) per tal d’organitzar una sèrie d’actes unitaris reivindicatius.
No hi ha mal que per bé no vingui, diuen oi? Doncs va, si la situació política, social i nacional del nostre país i de la nostra ciutat us toquen el voraviu i les vores, no us queixeu d’un ja-està-fet i expresseu-ho mitjançant el compromís i participeu amb nosaltres dels actes que hem previst.
Som i serem!!
