Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Les coses que ens importen de debò.

|

- Publicitat -

Aquests dies he llegit  i he sentit molts comentaris al voltant de l’agra polèmica que s’ha desfermat a ran del programa “El Convidat” que condueix l’Albert Om, en relació al fet que el cantant de Rock, Gerard Quintana emprés l’espanyol com a llengua de comunicació familiar amb els seus fills i la seva parella.

Alguns d’aquests comentaris m’han fet posar la pell de gallina i em deixen enormement preocupat. D’altres m’han indignat i alguns , fis i tot, m’han produït una certa tristesa. La majoria, però, m’han semblat excessivament militants, en un sentit o altre, de determinats posicionaments ideològics (que no pas polítics) i molt allunyats de la realitat sòcio-lingüística del nostre País. Fins i tot gosaria dir que la majoria destil·laven un cert tuf de pensament totalitari, per una banda, o hipòcritament tolerant per una altra. En qualsevol cas, crec que la polèmica s’ha esbiaixat del tot.

Publicitat

Jo ho veig d’una altra manera.

En primer lloc, el primer que se m’acut és que cadascú, en l’àmbit de la seva vida personal, ha de ser lliure per poder triar la llengua que vulgui fer servir en tot moment i en relació a qui sigui. Només faltaria! Qüestionar això atenta als drets individuals de qualsevol persona i ho trobo, a més d’inqüestionable,  impossible de justificar.

En segon lloc, i seguint el fil de la primera premissa, tothom té dret a establir la seva pròpia escala de valors i prioritats en tot allò que afecti les seves decisions personals. Està clar que sí!

Dit això, he d’entendre que tot aquell que renuncia a l’ús de la pròpia llengua en la seva relació íntima amb els fills, en una situació de dret, ho fa en funció de la seva llibertat, del seu lliure albir i de la seva particular escala de valors i prioritats.  Ningú, absolutament ningú, té dret a qüestionar aquesta decisió o cap altra que prengui en ús de la seva llibertat personal.

Barrejar aquestes coses amb la política no porta enlloc. No crec que, ni en el cas del Sr. Quintana ni en el de molts altres de semblants, hi hagi motivacions polítiques. Simplement hi ha una tria i una decisió lliure i personal.

Una decisió lliure i personal que ens diu que, per a la persona que la pren, la llengua no té un valor prioritari en la seva escala de valors. Que és, tant sols, un element de comunicació que serà més o menys vàlid, més o menys útil o més o menys necessari, en funció de quina sigui la llengua concreta que es triï per utilitzar en un àmbit determinat.

Aquestes decisions, vistes des de fora i jutjades a través de l’escala de valors dels altres, poden tenir múltiples lectures, però totes elles esbiaixades perquè no tenen en compte el punt de vista de qui ha pres la decisió.

He llegit alguns comentaris que intentaven argumentar una certa militància lingüística del Sr.Quintana a favor del català pel fet de que aquesta ha estat la llengua prioritàriament utilitzada per ell en la seva carrera de cantant.  Fer afirmacions d’aquesta mena em semblen tan desafortunades com les que l’acusen de ser vés a saber quina mena de mala bèstia pel fet de no parlar al fills en català. Ni una cosa, ni l’altra.

El Sr. Quintana ha fet servir el català com a llengua prioritària en la seva carrera, com una expressió de normalitat. Simplement perquè és la seva llengua natural, s’hi expressa millor i li ha estat un element útil de comunicació artística que li ha donat accés a un mercat satisfactòriament productiu. Punt.

Ni és un renegat ni és un heroi. És un professional artístic que s’ha expressat en la seva llengua per treballar un segment de públic determinat i que, en la seva vida personal i íntima en fa servir una altra perquè així ho ha decidit i així ho vol.

Què no és el Sr. Quintana, doncs? No és ni un militant lingüístic, ni és un mal català.

Simplement, forma part d’un grup molt ample (molt més ample del que molts es pensen) de catalano-parlants, que consideren la llengua no pas un element essencial de la seva identitat, sinó un simple patrimoni comunicatiu i cultural que va implícit amb la seva personalitat,  però que ni el defineix, ni el condiciona ni forma part, en el conjunt d’elements que envolten la seva vida, d’aquell grup de coses que importen de debò.

Als altres ens pot agradar més o menys i en pot causar més o menys sentiment d’incomprensió o, fins i tot, de rebuig. Però… algú està disposat a defensar públicament que les escales de valors dels altres han de ser mesurades i qualificades, o fins i tot regulades i condicionades en funció de les d’algú altre?

Compte, que això té un nom, eh!  Un nom molt lleig, per cert.
 
 

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut