Opinió amb independència. Dissabte, 25 d'octubre de 2014 05:28 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Miquel Estruch


El Campanar de la Merda doble fletxa Dilluns, 7.11.2011. 17:01 h

Sota el clos dels eremites de Sant Onofre

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 5 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

Avui ha mort a Terol, a l’edat de 81 anys, la meva cosina gran, l’Esther Estruch Gafarelo. Era la més gran dels cosins Estruch, filla del germà gran del pare i padrí meu, en Miquel Estruch Serrat i de la meva padrina Pepita Gafarelo Molina.

L’Esther era pintora i professora de dibuix. Era viuda del també pintor, artista plàstic, catedràtic d’Història de l’Art i crític d’art, en Julià Garcia Flaquer.
Ambdós van ser fundadors, el 1958, del grup REM, un col·lectiu d’intel·lectuals i artistes badalonins que van dinamitzar i, en certa manera, revolucionar el món cultural de la nostra ciutat en una època en que les ments vivien recloses i encotillades per un règim autoritari i autista.

Formaven part del Grup REM, artistes com en Josep Villaubí, la Teresa Roca, la Maria Niubó, en Joaquim Sarriera o el poeta Joan Argenté, entre d’altres.
De l’Esther em resta el record de quan jo era petit i ella ja era una dona adulta. Gastava un look que llavors sonava com molt extravagant, pre-hippie.  Tant ella com el seu home cridaven molt l’atenció en aquells temps en que sortir-se dels convencionalismes era mal vist. O , si més no, vist de reüll i murmurat rere les cortines:

-          Has viiiiiist, com van?
-          Mare de Déu, Senyor!  Quina fila que fan!
-          Pobra Pepita, ella sempre tan arreglada i amb el goig que fa!.
-          Sí, noia, i el Senyor Estruch? Molt de barret i molt de puro, però, noi, mira com s’ha de veure la filla!
-          És que són artistes!
-          Sí, buenu, però encara que siguin artistes, vols dir que cal anar així pel carrer?

Converses semblants a aquesta n’hi deuria haver un munt en aquella societat reprimida, xafardera i criticaire. Llavors jo no n’era conscient, però ara m’adono que vaig tenir una cosina molt valenta. Me’n sento molt orgullós i, a la vegada, molt agraït. Gràcies a la gent com ells, a Badalona i arreu el País, la nostra cultura no va morir sota l’ofec insuportable dels analfabets manaires de la dictadura.

De l’Esther ens resta a Badalona, els frescos que va pintar a l’ermita de Sant Onofre. Avui poca gent ho sap això, però ara em ve de gust reivindicar-ho, amb l’orgull natural de cosí, i com a homenatge d’agraïment per la seva valentia. Per voler ser qui volia ser i viure a la seva manera, en una època en que gairebé tothom s’havia resignat a viure tal com li manaven.

La llàstima va ser que, després d’haver esperat tant el retorn de la democràcia, el “catetisme cultural provincià”, com ella l’anomenava, del nou govern convergent, els va fer emigrar de Catalunya per anar a raure primer a Terol i després a Madrid. No van tornat mai a la seva estimada Badalona i sempre més van viure amb l’esperit lliure i el cor enyorat.

Potser si les coses haguessin anat d’una altra manera...

En tot cas, quan potser hauria estat l’hora, ja s’havia fet massa tard. Que si primer els pares, que si després els fills, que si ara  els ais, que ara els uis...en fí, ja se sap, la vida tomba i tomba fins que, en una de les seves múltiples giragonses , t’adones que la cosa ja no té retorn ni remei. És igual, al capdavall ja has arribat al capdavall de tot plegat i com pots veure (o no), totes les noses són lleus...i breus.

Avui he plorat per tu, cosineta. Només avui i prou. Demà, quan surti al carrer i miri amunt, cap al Serrat de les Ermites, sabré que has tornat a casa i que has parat la teva llar definitiva sota el clos dels eremites de Sant Onofre.

Saps?  En l’edició especial de la revista “Acció” que van fer l’any disset en homenatge a l’avi amb motiu de la seva mort, el seu bon amic i company de la UFNR, en Pere Corominas, reblava el seu escrit d’homenatge d’aquesta manera:

“Pero’ls homes som aixís. Cada any hi hauran més poques llàgrimes, més poques flors. Fins que un dia duran quietament a jeure amb tu als últims que t’han plorat. Mentres que l’ànima nostra, tant com cremi en la fosca despulla del nostre cos, guardarà el sòlc de la teva amistat, com el fill en la falda de la mare, i fins que tots nosaltres haurem mort, tu que ens has estat amic, no moriràs.”

Doncs això, que fins que l’últim de nosaltres no mori. Tu tampoc.


lectures 2220 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Miquel Estruch

Miquel Estruch logo rss

Badaloní! (amb això en tinc prou)

més informació

ELS MÉS fletxa


DARRERS ARTICLES fletxa

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.