Qui vulgui conèixer la valoració oficial que des d’ERC-Badalona hem fet sobre els resultats d’aquestes darreres eleccions, ho pot consultar fàcilment a través de la nostra web.

 Hom pot trobar, també, algunes opinions o declaracions dels nostres diputats electes Alfred Bosch o Joan Tardà, així com del President d’ERC, Oriol Junqueras.

Ara bé, més enllà d’aquesta anàlisi col·lectiva i de les declaracions de les persones rellevants del meu partit, hi ha les opinions personals de cadascú, en aquest cas la meva, que formen part d’una reflexió molt més subjectiva. i, si voleu, de menys calat polític, però de la qual no me’n puc estar.

Comparteixo en bona part les noves línies estratègiques traçades per la nova direcció d’ERC sorgides del darrer Congrés a Girona i, en aquest context, m’està especialment bé el compromís de treballar per recuperar la unitat de l’independentisme, sempre i quan això no suposi ni cap renúncia en l’àmbit de les reivindicacions de caire social, ni la formació de cap poti-poti d’olles barrejades, on hi càpiga tothom i que, al final, se’ns faci impossible de digerir.  

Estic d’acord, també, en que cal ser més propositius i allargar la mà a CiU per treballar plegats de cara a resoldre els reptes de Catalunya. Aquí, però, encara pren més sentit allò que deia abans al respecte de la defensa dels valors socials i hi afegeixo, a més,  la fermesa en la defensa dels interessos nacionals del nostre País.

Confesso, una vegada més, el meu escepticisme sobre la capacitat de CiU de fer front als seus compromisos públics. Si en alguna cosa excel·leix la coalició bipartida és, precisament, en l’art del funambulisme que tants i tants rèdits electorals els ha proporcionat. El d’aquestes eleccions n’és un nou i clar exemple: Com passar, en un equilibri impossible a través de la maroma esfereïdora de les retallades, des de la proposta de concert econòmic que va fer l’Artur Mas i que el va catapultar al govern de Catalunya, fins a l’abstracció imprecisa de pacte fiscal que proposa en Duran, amb una mà a la cartera de la butxaca i l’altra burxant la cartera d’un ministeri .  

Ale.....Hop!....Aplaudiments!!!

Mentrestant, al peu de la balconada del Magèstic, la claca, tan enfervorida com  despistada,  cridant: I!  INDE!  INDE –PENDÈN- CI-A!  als morros d’un Duran que no sap com posar-s’hi, entre l’eufòria evident i la incomoditat manifesta.

L’endemà mateix, un Duran amb mirada de ferro proclama que no baixarà del burro, mentre que la  Cospedal li respon melosa que tururut pa amb oli.  

I què fa en Duran, amb una nova exhibició de virtuosisme funambuilista? Doble salt mortal enrere amb tirabuixó i cop de peu a l'entrecuix dels seus votants.

Èxtasi i ulls en blanc! Plas, plas, plas!!   I!   INDE!  INDE-PENDÈN-CI-A!!!   I!  INDE!  INDE-PENDÈN-CI-A!!

Que no mira l’APM en Duran? Hi surt un paio esmoixinat que diu ben clarament què hi ha vingut a fer el PP al govern de majoria absoluta. El que mateix que ell fa al Metro!

I doncs?  Què es pensava?

Ai, les carteres!