L’Andreu Mas parlava no fa gaire en el seu bloc, d’una ciutat que deserta. Ens parlava d’una Badalona a la qual semblava que se li haguessin fos el ploms. Sense compartir-lo, trobo que el seu punt de vista no deixa de tenir una certa versemblança. De fet, a molts de nosaltres ens ha caigut una gerra d’aigua freda al damunt que ens ha deixat un pèl garratibats.
L’Oriol Lladó feia un intent de dir “Ei, que som vius!” en resposta a aquest article, que té més de bona intenció i de mostrar ganes de fer que no pas de realitat viva. No dic pas que no sigui cert allò que hi diu, que sí que ho és, és clar que sí. Però no es pot negar que l’estat d’ànim general de la ciutadania , al menys d’aquella ciutadania compromesa que acostumava a bullir i a fer bullir, no està pas per llençar coets enlaire.
Una cosa, però, és l’estat d’ànim i tota una altra el treball constant. i sofert. És per això que la Dolors Sabater també es va sentir al·ludida i prou motivada com per encetar una resposta a l’article de l’Andreu en el que hi feia amb ell una passejada imaginària per la ciutat compromesa. Un bon repàs de les moltes i variades iniciatives que fan de Badalona una ciutat activa i plena de vida.
Però no és això el que ara em preocupa i m’ocupa en aquest article. És l’estat d’ànim.
És la mirada pejorativa que la societat en general té dels estaments polítics. Em preocupa molt especialment el menyspreu callat, de vegades ofensiu de tan callat, que una part molt important de l’anomenada “societat civil” mostra cap als que exercim l’activitat política des des qualsevol organització o partit. Em preocupa, i molt, aquest divorci entre la societat i les organitzacions polítiques. Em preocupen les generalitzacions de tòpics i les mirades de menspreu per damunt l’espatlla. Em preocupa que s’hagi instal·lat en l’imaginari col·lectiu el fantasma dels desprestigi i, molt especialment, que hagi contaminat d’una forma tant profunda les elits socials i intel·lectuals de l’esquerra d’on n’haurien de sortir les propostes personals i col·lec tives de nous lideratges.
Ja fa força temps que vaig alertant dels perills que comporta el creixent desprestigi de la classe política. Ja sé que els polítics són reflex de la pròpia societat a la que pertanyen i que, per aquesta raó, en duen en els seus gens les mateixes malures i xacres que les caracteritzen. Però, dit això, també m’haureu sentir dir infinitat de vegades que la principal raó que justifica l’activitat política ha de ser, sense cap dubte, la vocació de servei i l’actitud d’exemple.
Contràriament a allò que molts defensen respecte de la necessària preparació tècnica o acadèmica que cal exigir als nostres representants polítics, sense renunciar a aquests conceptes, jo defenso que allò que ha de ser essencialment irrenunciable en la gènesi de qualsevol polític són els seus valors. Sense valors, la política no ens és útil a la societat. Podem tenir els millors tecnòcrates del món exercint càrrecs d’alta responsabilitat, però no ens podem permetre la greu temeritat de renunciar als valors. I és precisament això allò que està passant.
En les passades eleccions municipals, vaig participar en un debat al programa de TV3, l’Agora, juntament amb els altres candidats a l’alcaldia de Badalona. Abans del debat, a la sala d’espera, vaig poder comprovar l’aparell assessor de què disposaven els altres candidats. En algun cas, em va semblar realment espectacular. Durant el debat, això es va notar, i molt. Cadascú anava defensant el seu fil argumental, amb una pauta clarament precuinada i amb un objectiu de missatge perfectament definit. I no es sortien del guió establert de cap de les maneres. Només hi va haver un moment en que vaig aconseguir fer trontollar aquesta estructura rígida, quan li vaig dir al candidat del PP que ni era un fatxa ni era un xenòfob, ni tant sols un espanyolista radical; que no era més que una persona sense valors que es dedicava professionalment a la política, lliure d’escrúpols, com a opció de desenvolupament personal. Diana!
Però no només ell es va quedar sense resposta. Perquè no només ell, en aquell debat i en tants altres fòrums de l’àmbit polític, responen a aquest perfil. Aquesta és, tal com jo ho veig, la malura que ha infectat la classe política i l’ha abocat al desprestigi. A partir del moment en que despullem de valors l’activitat política, a partir del moment en què obviem la necessitat d’exemple que els polítics han d’exercir amb la seva conducta i la seva trajectòria, travessem un punt de difícil retorn que converteix la política en una activitat vulgar. I les activitats vulgars, no gaudeixen de prestigi.
El problema a Badalona, no és que hagués guanyat el PP, sinó que ho ha fet una forma vulgar de fer política que utilitza els valors, no pas com a fonament per a la construcció de la societat, sinó com a matèria utilitzable per a la fabricació de falses promeses i de llaminadures ideològiques dissenyades per al consum massiu d’una societat cansada, abatuda i desmoralitzada que cerca, en l’opció d’un canvi, l’engany d’una esperança.
Compte, però! Que els grans perdedors ho són per haver perdut pel camí, també ells, la seva motxilla dels valors. Van construir, sobre la base del vots, una fàbrica de prebendes i una repartidora de mannà que ha funcionat amb eficàcia durant anys. Quan al final, la fàbrica s’ha vist engolida per la profunda crisi del sistema, l’edifici els ha caigut al damunt, perquè en els seus fonaments es van oblidar dels principis essencials.
Els altres, els anomenats “outsiders”, tampoc vam saber reeixir ni en la nostra explicació política ni en la demostració impúdica de les nostres febleses i misèries internes a nivell nacional, fins al punt de contaminar-ho tot. Tot plegat molt poc exemplificant. I , com he dit abans, sense exemple vàlid, no hi pot haver política vàlida.
Que malament que ho hem fet tots plegats. Ara recollim amb tristor les rampoines que queden de la desfeta i ens hem reclòs cadascú al seu racó, a llepar-nos les ferides i a mirar amb recel, rere les cortines, com campen per la ciutat els penons obscens dels que han guanyant la derrota.
Perquè no hi ha hagut cap victòria, sinó que ha estat la derrota dels valors. I des de la manca de valors, perdoneu que hi insisteixi, res no podrem refer. Perquè els valors són la llum que ens ha d’il·luminar el camí. Ara ens hem quedat a les fosques i és per això que l’Andreu diu que sembla que se’ns hagin fos els ploms.
Doncs jo dic: tornem-hi! Posem-nos altre cop dempeus, agafem amb força la llanterna dels valors i som-hi! Hi ha molta feina per fer i tenim un deute per pagar amb les generacions que en vénen empenyent per darrere. Ara toca compromís actiu per retornar el prestigi a l’activitat política. Penseu en quines són les alternatives a això. Penseu-hi.
Ja no serveix amagar el cap sota l’ala. Tampoc serveixen ni les homilies dels il·luminats ni les lliçons impartides ex-catedra per una intel·lectualitat instal·lada en l’asèpsia política. Ningú no és neutre políticament. Cal, doncs, prendre posicions, si no volem perdre bous i esquelles.
Ara cal el compromís actiu. Ara toca arromangar-se i mullar-se. Assumir el risc de l’acció i tenir el coratge d’acceptar la possibilitat de compartir errors en la sempre difícil cerca dels encerts. Si això es fa des de l’honestedat ideològica, cadascú la seva, segur que ens en sortirem.
Em van demanar que fes un article de valoració de fi d’any. Em ve més de gust mirar endavant i demanar a tothom que hagi tingut l’amabilitat d’arribar fins aquí, que reflexioni sobre les seves responsabilitats cíviques i sobre les seves escales de valors. Si d’aquesta reflexió en neix la voluntat d’assumpció d’un major grau de compromís amb els ideals i amb el futur, que no el defugi. Necessitem d’aquesta gent i no en podem prescindir. La nostra societat necessita més que mai que la política recuperi la seva capacitat d’exemple i de guia. Ara és el moment de fer un pas endavant i posar-se al servei dels ideals per construir les bases de la societat que ve.
Desitjo de tot cor que l’any que ara encetarem vegi com som capaços de recollir les tovalloles que havíem llençat i en fabriquem nous estendards que ens guiïn cap a la victòria dels valors.
