Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

El banquet de Saturn

|

- Publicitat -
Avui la Pilar Rahola fa un article a La Vanguardia, titulat “El Harakiri de ERC” en el qual, al marge d’algunes consideracions i afirmacions fetes amb un excés de fel, en referència a Joan Puigcercós i el seu entorn, toca l’os pel què fa a una determinada manera de ser o de fer d’ERC i aporta un punt de vista amb el que no puc deixar d’estar-hi estic força d’acord.
 
ERC és un conglomerat polític d’una enorme heterogeneïtat, més o menys cohesionada entorn d’uns pocs denominadors comuns, tan potents com precisos. ERC ha estat sempre, des de la seva fundació, un joc d’equilibris i una font inesgotable de matisos. La radicalitat democràtica de les seves estructures assembleàries xoca una i altra vegada amb la natural tendència dels sectors dirigents a estructurar la jerarquia del partit. Les teràpies polítiques col·lectives són un clàssic entranyable de la seva essència que ennobleix els esperits dels militants però que limita l’operativitat pràctica de l’acció política. I això no és bo ni és dolent, simplement és així. Només cal conèixer bé els mecanismes per tal que l’acció resulti efectiva.
 
La síndrome de Saturn que la Pilar Rahola descriu amb precisió en el seu escrit, és tan certa a ERC com ho és el permanent qüestionament intern al que totes les direccions, de tots els nivells del partit, han sofert i sofreixen constantment. ERC no és un partit vertical sinó que està estructurat per una mena de geometria inestable que el sotmet a una tensió constant que, paradoxalment, el sosté i li dóna sentit i força. Per posar un exemple astrofísic, diria que ERC, més que un planeta, s’assembla a una estrella.
 
En aquest medi inestable, en aquest foc d’equilibris difícils, hi conviuen elements dispersos que troben sentit i vida gràcies, precisament, a la pròpia essència inestable i als principis polítics que ho lliguen tot. Fora d’aquest medi no podrien sobreviure ni un segon. En una estructura excessivament sòlida i estable, desapareixerien per sedimentació precipitada i es fondrien en la freda grisor de la uniformitat. Fora de tot medi, per si sols, serien engolits pel forat negre de la marginalitat en qüestió de segons. A les proves em remeto i a la pròpia experiència: Renovadors d’ERC, Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, Partit per la Independència, Partit Republicà Català…i tiro perquè em toca.
 
ERC vol i dol. Sempre vol i dol. I en aquest constant voler i doldre, els polsos de poder hi són constants per decantar la balança. Més enllà de tot personalisme- altrament inevitable en tant que condicionat per la humana natura- el què convé, la solució per evitar una nova crisi autodestructiva està en la distribució estratègica dels punts de tensió. Una definició clara i equilibrada de rols i un aprofitament dels perfils més adequats a cadascun d’ells. ERC té gent per a tot i altament capacitada per a cada funció.
 
Generalment, planificar bé el tauler d’escacs resol les partides, mentre que moure peces a la babalà, porta irremeiablement a l’escac i mat. Això sí, si cal sacrificar-ne alguna, que de vegades cal, ha de ser en el context d’una jugada clarament guanyadora. Si no, no serveix per res més que per reforçar les posicions del contrari.
 
I això sí, imprescindible, bàsic, de calaix, de manual, de llibre, digueu-ne com vulgueu, però de cap de les maneres se’n pot fer un espectacle públic de tot plegat. Seria com explicar al rival les jugades que tenim pensades.
 
Si alguna cosa hauríem hagut d’aprendre en tots aquests anys és a evitar el suïcidi públic que suposa oferir en directe als mitjans l’espectacle impúdic del  banquet de Saturn.
 
Publicitat

Opinió

Minut a Minut