En la majoria de grans decisions de la vida hi ha una línea subtil, difosa però no menys certa, que marca un punt a partir del qual els processos , o els nous camins, es fan irreversibles. Quan franquegem aquesta línia, tot s’accelera i els tempos als quals estàvem acostumats ja no ens serveixen.
Situats en aquest llindar, només la tènue línia que alguns anomenen prudència, d’altres seny i d’altres por, ens detura davant la incertesa de prendre la decisió correcta o de cometre un error fatal que ja no tingués remei.
El poble de Catalunya, aquest passat Onze de Setembre, va travessar aquesta línia amb pas ferm i decidit. Sense més dubtes, sense més pors.
Ara la pregunta que ens fem ja no és si serem capaços de fer el pas o no. Ningú ja no dubta de la nostra determinació. La pregunta ara és com ho fem i amb quin ordre i quin calendari.
L’ANC ha estat, i encara seguirà essent mentre duri el procés d’independència, un agent aglutinador de voluntats i un diluent de pors i de dubtes, la nostra particular Atena que ens marca la ruta correcta. Ara però, és el moment de la gran política, de les grans decisions i de les grans responsabilitats. Tothom a coberta! El món i la Història tenen els ulls fixats en nosaltres i a nosaltres ens correspon marcar el rumb de la nova singladura.
Deia l’enviat de l’Olimp que trobava admirable el civisme i la responsabilitat amb la que a Espanya (ell parlava d’Espanya, és clar, però tothom sabia a quina part d’Espanya es referia) es debatien qüestions tan importants i tan transcendents. És bo saber escoltar allò que aquestes paraules amaguen per omissió. És a dir, com d’execrable i llastimós seria que aquestes qüestions es dirimissin per la via de la imposició, el menyspreu o la violència. Avís per a navegants!
El poble català ja no té pors genèriques ni dubtes sobre les seves pròpies raons, forces i capacitats i ha travessat la línia de les grans decisions. Ara, tot s’accelerarà a uns ritmes als que no hi estem acostumats i potser patirem d’un cert vertigen. No hi fa res, ja està bé que corri una mica l’adrenalina per les venes, això sempre estimula. Però cal no perdre el cap ni el sentit de l’orientació i fer bona proa al nostre destí per més que la sensació d’escora ens posi la pell de gallina. Ara.., que vingui vent i que bufi!
En aquest llarguíssim viatge ja hem deixat enrere els cants de sirena i hem passat diverses vegades entre Escil·la i Caribdis. Ja no hi ha més pors ni més incerteses. Ara ja tenim a tocar la riba i el vent ens entra per la popa. Posidó està atordit i des de l’Olimp ja no li permetran que remeni més tempestes.
Som-hi, doncs, que tenim Ítaca a tocar.
