Algú es pot arribar a imaginar a una família catalano parlant desplaçada a viure, posem per cas, a Guadalajara, ni tan sols plantejar-se demanar al sistema públic d’ensenyament una escolarització personalitzada per als seus fills en català? Només imaginar-s’ho ja es fa difícil, oi? Però si fem aquests esforç excepcional d’imaginació, el resultat és fa més clar que la llum d’un dia de juliol. L’evidència és tan absoluta que el simple plantejament sona grotesc. Grotesc i patètic, perquè fins i tot una gran majoria de catalans pensaria que és una absurditat.
Aleshores, jo em demano: si això és tan absurd, com és que no ens ho sembla quan és a la inversa? Com és que la constitució reconeix i protegeix els drets dels castellano parlants, no només als seus territoris propis, sinó a tot el territori de l’Estat espanyol i no fa el mateix amb els dels parlants d’altres llengües pròpies dels seus territoris respectius, ni tan sols dins dels seus territoris?
Amb la constitució a la mà, llegida com es vulgui llegir, un catalano parlant com jo, té, per la simple desgràcia de ser ciutadà de l’Estat espanyol, menys drets que qualsevol castellano parlant, fins i tot, sense sortir de casa seva. Agradarà més o agradarà menys, però aquesta és la crua realitat que ningú pot contradir. Aquesta és una de les tres crues realitats per les quals vaig votar NO a aquella constitució filla del franquisme i de la por. La negació de la realitat nacional catalana, per una banda, i la imposició d’un sistema polític medieval basat en drets de sang i semen, foren les altres dues raons del meu convençudíssim i militant NO.
Ara, tants anys després d’aquell NO contundent, em reconec expectant i il·lusionat davant la possibilitat d’emetre, a la fi, un contundent doble SÍ per recuperar el país i per guanyar el futur.
Però no ens enganyem. Malgrat tota la il·lusió i càrrega d’optimisme que el procés genera, deixeu-m’ho dir: Hi veig un alt grau d’ingenuïtat en tot plegat. Un no voler veure la crua realitat d’un Estat hostil treballant a la contra de la nostra nació i dels nostres ciutadans. Un Estat que sempre ha defensat, defensa i defensarà, amb tot allò de què disposi, els interessos d’unes oligarquies privilegiades i corruptes, acostumades a fer servir les nacions i les pàtries com a foc d’encenalls per encendre i atiar totes les passions i tots els odis dels quals s’alimenten.
Observeu la realitat. Analitzeu amb cura els fets. Intenteu anar més enllà d’aquests fets per mirar de copsar-ne la intenció. Busqueu la mà que remena les brases i darrera la mà hi veureu els ulls envermellits de la bèstia que la mou. No en tingueu cap dubte: Ho faran tot! No renunciaran a res. Furgaran per tots els voravius, trepitjaran tots els ulls de poll, tocaran totes les penjarolles. No gastaran manies, ni escrúpols, ni recursos de cap mena en la malèvola i calculada intenció d’atiar el foc per fer que prenguin les flames.
Avui és la llengua, ahir va ser el ventre de les dones, demà serà el cervell i demà passat el cos sencer. Però no en tindran prou amb això, perquè allò que volen, allò que cobegen amb delit, allò que sempre han volgut dominar, tenir sota control, engabiat i reclòs, és el nostre esperit i les nostres voluntats.
No tinc por d’ells, però tinc por de nosaltres. Tinc por que tornem a caure un altre cop en el parany. El parany de fer-los el joc i seguir el ritme que ells ens marquin. Ho veig i ho noto en mi mateix, en el soroll que em fan els budells cada cop que se’m regiren a causa d’una nova llei, d’un nou decret, d’una nova sentència, d’una nova provocació social. Sento les nàusees de l’ira i el bullir de la sang que m’enterboleix el seny. Tot això ho reconec en mi i ho veig i ho sento en molta gent. Per això tinc por de mi mateix, de nosaltres mateixos, perquè som carn humana feta de passions.
Cada dia compto fins a cent, cent vegades, mil, deu mil. Cada dia em dic a mi mateix que no. Que aquesta vegada no caurem en el vell parany de les males bèsties. No hem de perdre gaire el temps en respondre les seves provocacions. No hem de perdre gaire el temps en combatre les seves agressions o mirant d’apagar els focs que ells atien. Hem d’esforçar-nos en fer el nostre camí. Hem de fer el que hem de fer i hem de fer-ho al nostre ritme i per la nostra via.
Tenim la llibertat a tocar de dits, per obrir-nos les portes del futur. Tenim la voluntat d’obrir-les i tenim, per fi, la majoria per poder-ho fer. Som-hi, doncs! Nosaltres, a la nostra i, si la bèstia vol bramar, que brami! Que ja se sap que els brams d’ase no arriben al cel.
