- Publicitat -
Benvolgut Ferran,
M’ho he rumiat molt abans d’adreçar-te aquesta carta oberta. No voldria (ni vull) que la nostra amistat se’n ressentís. Per això t’he trucat abans, per renyar-te i, de passada, desfogar-me una mica, que ja saps que a cop calent és força difícil raonar amb mi.
Ara, amb més calma, tot i la certa angúnia que em fa poder semblar condescendent, he decidit assumir el risc d’escriure’t perquè em sento amb tot l’ascendent i tot el dret de fer-ho, tota vegada que et considero una mena de germà petit o de nebot gran a qui aprecio sincerament, pren-t’ho com t’agradi més. T’he volgut fer avinent allò que a mi em sembla un greu error que has comès i que, al meu entendre, és quelcom més que una simple relliscada política. Més enllà de l’anècdota (tal dia en farà un any!) aquesta actitud teva denota un cert estil de fer política que, al marge de que a mi m’agradi o em deixi d’agradar, em preocupa que no li sàpigues veure com n’és de perversa des d’un punt de vista ètic. Sobretot em dol per tu.
No és bo, Ferran, no és bo actuar sense escrúpols a la recerca i captura del vot. No tot s’hi val en aquest joc tan humà que anomenem política. Ja sabem que no es pot anar amb el lliri a la mà i que, de vegades, algunes accions efectistes poden reportar alguns guanys a curt termini, però no tot s’hi val i, a la llarga, sempre resulta contraproduent. Diuen que fins i tot els lladres tenen els seus codis. Essent així, com no hauria de tenir també els seus propis codis la classe política?
Escolta’m, amic meu, i no llencis a la bassa el consell que et dóna un gat vell que ja acumula un bon grapat de cartutxos gastats a la vida i li couen, quan hi ha canvis de temps, unes quantes cicatrius. No et negaré que la mentida és un recurs gens infreqüent en política i que n’hi ha de moltes menes. Tampoc cometré la candidesa de pensar que en la praxi política, que es reflex fidel i ànima de la pròpia societat, tot és un camí de roses sense espines. Vull dir amb això, que el camí de la política, com el de la vida, pot resultar més o menys agradós o aspre segons que un hom posi més l’accent en unes o en unes altres i que, normalment, el millor consell és la cautela. Quan es volen collir roses, cal tenir present les espines, no te n’oblidis.
A mig i llarg termini la feina discreta i efectiva sempre acaba ressaltant qualsevol activitat. Tanmateix, no deixa de ser cert que sovint costa de fer arribar els resultats d’aquesta feina al conjunt de la ciutadania i que les pressions a les que està sotmesa l’acció política pot dur-nos, per la impaciència, la pressa o el neguit, a temptacions mediàtiques. A tots ens passa això, és clar. Mira qui t’ho diu! Però quan la política esdevé sistemàticament un aparador per a l’espectacle, acaba servint només per a dues coses: per fer riure o per fer plorar, i no sé quina és pitjor. Aquests dies he encunyat per a tu la broma d’un malnom i t’he anomenat Falcozy. Ens ha fet gràcia i hem rigut una mica de la conyeta, però ara em sap greu. Em sap greu perquè he frivolitzat en una qüestió de fons que no n’és gens de frívola: El compromís.
T’has equivocat, Ferran, optant per fer política de cara als titulars i els micros i saltar-te a la torera el compromís amb els teus socis. T’has tornat a equivocar quan has entrat directament en el terreny de les desqualificacions personals. T’has equivocat com a persona i també com a polític i em sap molt de greu. No estic dolgut ni tan sols emprenyat, ara ja no. Ja saps que a mi les emprenyades més terribles em duren poc. Ja m’ho ha dit sempre la meva mare, que sóc foc d’encenalls.
Avui, els teus socis encara et necessiten per governar amb prou estabilitat i les teves capacitats així com els valors del teu partit són prou vàlids i necessaris per Badalona. Així doncs, suposo que no hi haurà cap terrabastall, entre altres coses perquè la ciutat no s’ho mereix. Però ja no podràs estar segur que et desitgin ni tan sols que et prefereixin com a soci. Has trencat el sempre feble fil de la confiança i això costarà d’arreglar. D’aquí a un temps, sempre hi ha un temps, et caldrà tornar a cercar complicitats i a negociar pactes que et permetin dur a terme l’acció de govern. A no ser que canviïs radicalment l’expressió pública de la teva manera de fer política no sóc capaç d’endevinar quina mena de possibles socis estarien disposats a posar orella dolça a les teves proposicions, més enllà de la sempiterna oferta del pacte dels gripaus.
Però el pitjor error de tots, Ferran, és el de creure que la ciutadania és immadura i que pot resultar fàcil que s’empassin l’ham d’un polític pescador de vots, farcit amb l’esquer manllevat de reflexions col·lectives que presentes com a propostes pròpies. No és fàcil fer passar bou per bèstia grossa ni es poden amagar les evidències a la gent intel·ligent, malgrat els maquillatges. L’altre dia, a la tertúlia de Ràdio Ciutat de Badalona, en Miguel Jurado acusava ERC de faltar al respecte als veïns de Dalt la Vila per demorar tant de temps la convocatòria d’una reunió per explicar les conclusions i propostes de l’Ajuntament respecte de l’estudi de les al·legacions presentades al PEMU. Tu t’has afegit a aquesta idea i dius que no pot ser que es trigui tant per estudiar aquestes al·legacions, és impossible, afirmes contundentment. I en això bases i justifiques la teva iniciativa en solitari i t’erigeixes en paladí defensor dels drets del poble afligit. Doncs mira, ja li ho vaig dir a en Jurado i t’ho repeteixo a tu. L’autèntica manca de respecte és pretendre fer creure que tractar un conjunt de més de 400 al·legacions, moltes d’elles molt ben presentades i argumentades, es pot tancar alegrement i a la babalà. Si volem fer la feina ben feta, no vindrà ara de quatre dies ni de dos mesos. Deixem que els tècnics facin la seva feina des del rigor necessari i després ja hi farem les consideracions polítiques que s’escaigui i podrem oferir al conjunt dels ciutadans les propostes que en resultin, amb les argumentacions que es mereixen.
Tu saps millor que ningú que aquesta feina alguns se l’han pres seriosament, tant que et fa posar molt nerviós, terriblement nerviós, la probabilitat que un acord final que desencalli el futur d’un barri com Dalt la Vila després de tants anys, pugui ser fruit conjunt d’unes iniciatives municipals amb les que no hi tens gaire a veure i les aportacions constructives que venen d’una exemplar mobilització ciutadana que ha sabut mantenir-se al marge de tota influència política. El cost electoral que tu has intuït que podries tenir t’ha fet perdre els papers i has pretès fer veure que la feina seriosa i callada dels uns és inoperància i ineficàcia, i fer creure que només la teva il·luminació política és la que val per ser penjada als fanals de la plaça de la Constitució. Massa evident, massa matusser.
En fi, Ferran, que hi ha coses que fas bé i d’altres que no, com és natural i com a tothom ens passa, vaja. Però n’hi ha algunes que mereixen ser considerades i sobre les que es bo reflexionar-hi una mica. No pretenc donar-te lliçons i et demano disculpes si el meu to resulta potser massa commiseratiu, però m’ha semblat que aquesta carta oberta et podria fer bé a tu i també a mi, perquè m’obliga. Però sobretot vull pensar que la podem donar per bona si ens ajuda a reflexionar sobre alguns aspectes de la praxi política que sovint ens fan perdre el nord i ens aboquen a maneres de fer que acaben per motivar el desencís cívic i generen desconfiança en la classe política que es tradueix cíclicament en un increment de l’abstencionisme. Considera-ho una aportació, en veu alta, que et fa algú que t’aprecia com a amic però que no sap reprimir la crítica quan alguna cosa se li posa de cantó.
Una forta abraçada del teu amic,
Miquel
Publicitat
