- Publicitat -
Quantes vegades no hem reflexionat entorn del futur del català? Quants articles i quants estudis no hem llegit que ens parlen de l’esdevenidor de la nostra llengua?
Nosaltres els catalans, com altres pobles del món, hem fet de la llengua una qüestió d’identitat i, quan parlem del seu futur estem parlant també, i és inevitable, del nostre futur identitari. En el nostre subconscient col·lectiu ens és molt difícil destriar les dues problemàtiques.
Fa uns anys, jo tenia un amic amb qui compartíem força posicionaments polítics i, entre ells, el sentiment independentista. Recordo que, en una ocasió, va fer un comentari en públic que em va sobtar i que em va fer adonar de la diferència que hi ha entre una cosa i l’altra. Va dir: “M’estimo més una Catalunya independent que no parli català, que no pas una Catalunya inexistent on tothom el sàpiga parlar”. Al marge de la coincidència o no amb aquest posicionament, la realitat és que, no necessàriament una cosa va lligada a l’altra, per molt que a nosaltres ens costi tant distingir-ho.
En aquest esforç de distinció de conceptes, voldria centrar-me en donar la meva opinió sobre el futur de la llengua, des d’un punt de vista estrictament sociolingüístic, deixant de banda les consideracions identitàries, en la mesura que això sigui possible.
Recordo perfectament la publicació a Els Marges, fa més de vint anys, del famós article “Una nació sense estat, un poble sense llengua” i la polèmica que va suscitar. En aquell article, les referències polítiques hi són constants i el debat identitari en forma part del propi cos i del sentir dels seus autors, reflex del sentir nacionalista d’aquells temps. Ara ja s’han escolat més de vint anys d’aquell debat i ja hi ha generacions que s’han fet adultes en el marc de la política lingüística que els Estatuts de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears han permès desplegar. El coneixement del català i la competència que en té la població, sobretot a Catalunya, ha experimentat una millora realment espectacular. Però més enllà d’aquest fet, hom no pot deixar de constatar els profunds canvis que la nostra societat ha sofert i que plantegen nous reptes i nous horitzons que fan de la pervivència del català un objectiu potser encara més difícil d’assolir, malgrat aquesta aparent millora del seu coneixement per part de la població.
Nogensmenys, això que és vàlid per al Principat, no és aplicable a les Illes i, molt menys encara, al País Valencià, per obviar la situació en d’altres zones com la Catalunya Nord o l’Alguer, on la situació de precarietat sembla ja insalvable.
Projectant damunt d’un mapa del territori les dades, no ja de coneixement, sinó d’ús de la llengua i comparant-les amb la situació d’anys enrere, hom pot apreciar d’una forma molt gràfica l’important retrocés que està sofrint el català. D’aquesta observació i de la comparació que en podem fer amb altres territoris lingüístics que han passat per situacions similars a la nostra, en podem deduir el grau de maduresa del procés d’extinció en què es troba el català.
Tornem a les dades que ens mostren un increment del coneixement i competència sobre el català i comparem aquestes dades amb la realitat social de l’ús. De la simple observació (no cal recórrer a estadístiques ni dades) ja s’evidencia que les noves generacions tenen una actitud davant la llengua prou diferent de la que tenien les generacions precedents. Aquest és un primer pas per que la generació que els segueixi tingui ja una actitud no perseverant ni valorativa del català que possibiliti que la generació següent deixi de transmetre’l com a llengua d’ús.
Què ha passat? En quina bugada hem perdut els llençols?. Jo diria que el català ha perdut dues condicions necessàries i imprescindibles per la pervivència de qualsevol llengua: la necessitat i la utilitat. El català ja no és necessari, en el sentit d’imprescindible per a la vida quotidiana i cada vegada és menys útil des d’un punt de vista estrictament pragmàtic.
Els nous fenòmens immigratoris, els processos globalitzadors i l’estandardització cultural a la que el món modern tendeix, l’hegemonia lingüística que l’anglès exerceix en els àmbits de progrés, la profundíssima transformació demogràfica que els territoris de parla catalana han sofert en el transcurs dels darrers cinquanta anys…, tot això són factors determinants que condicionen de forma implacable el futur de la llengua.
Però no tot és perdut ni som encara en una fase d’irreversibilitat en el procés d’extinció. Malgrat que sigui a costa d’altres llengües que han culminat els seus processos d’extinció, tenim molts exemples dels que prendre nota i aprendre’n. Les llengües són patrimoni de la humanitat i cada una que es perd, deixa un buit irreparable en el fet cultural, social i del coneixement de la humanitat. Avui, la diversitat és un valor a l’alça, com a contrapunt no pas contradictori a la globalització creixent, sinó més aviat com un reforç i com un punt de trobada en el respecte.
Potser el meu amic tenia un punt de raó, tot i que esbiaixat, en voler separar traumàticament la llengua del debat identitari. Potser la resposta la trobarem en presentar i plantejar la nostra llengua, més que no pas com un escut defensiu per preservar la nostra pròpia identitat, sinó com una aportació valuosa a la diversitat cultural del patrimoni humà i una oferta sincera d’acolliment i benvinguda als nous que vindran, de dins i de fora. Potser d’aquesta manera podrem recuperar aquelles propietats necessàries que ja no tenim, aquells llençols que havíem perdut en les bugades de la demografia i la globalització. La necessitat vindrà donada per l’aportació preciosa i insubstituïble al patrimoni cultural comú de la humanitat i la utilitat per la seva funció com a eina d’integració i d’acolliment.
Aquesta és, al meu parer, una molt millor manera d’enfocar una part del debat sobre la immigració que no pas els plantejaments discriminatoris i xenòfobs que es fan des de l’extrema dreta espanyola del PP o la incipient, però no menys perillosa, extrema dreta catalana de la Plataforma per Catalunya. Per mi sempre serà millor oferir la mà per treballar plegats que nos pas fer servir les mans per donar empentes o prémer gallets.
Publicitat
