Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

El tamboret

|

- Publicitat -
Qualsevol tamboret necessita un mínim de tres potes per que pugui ser considerat com a tal i faci el fet a la utilitat que se li suposa. Les tres potes són igual d’importants i només que en manqui una o que estigui esguerrada, serà difícil que el tamboret suporti el pes del cul que l’ha de menester.
 
De la mateixa manera que els tamborets se sustenten per l’estructura minimalista de la triple pota, el concepte abstracte de l’autoritat, en el sentit més republicà del mot, que ens porta a entendre’l com a la capacitat que algú té per poder influir, orientar i dirigir, als altres, també precisa d’un triple suport per tal que resulti efectiu.
 
Un triple suport, tres potes, que tenen cadascuna una funció i una utilitat molt concretes. La primera és la “pota” orgànica, estructural. Algú té autoritat, accedeix a l’exercici de l’autoritat, en funció d’un nomenament concret. En les estructures jeràrquiques, els nomenaments s’estableixen en cascada, de dalt a baix. En les estructures democràtiques hi ha uns processos electorals que ho determinen. En les institucions socials hi pot haver de tot, des del costum, a l’aplicació de les lleis o fins i tot a la preeminència física o intel·lectual d’uns individus damunt dels altres. Però, en qualsevol cas, hi ha un “nomenament” bé sigui “de iure” o “de facto”.
 
La segona pota és la qualitativa, funcional. Algú es guanya l’autoritat per raó de les seves capacitats adaptades a la funció per la qual ha d’exercir-la. “Fulanet val molt, en sap un niu, Menganet en canvi, és un tòtil”. En aquest cas, la formació i les aptituds dels individus hi tenen molt a veure. És l’autoritat qualitativa.
 
La tercera pota, però, és menys perceptible, menys tangible, més abstracta i, per tant, pot semblar més prescindible, tot i que és tan necessària com les altres dues. Va lligada a la personalitat de l’ésser humà i al prestigi personal de cadascú. Té autoritat aquell qui té la capacitat de fer valer les seves opinions i demostra un ascendent i un prestigi que els altres li saben reconèixer. L’autoritat adherent al caràcter, als valors, a la manera de ser.
 
Tres potes, tres raons, tres suports. La base mínima per que l’autoritat resulti real i efectiva.
 
 Em direu: “A què treu cap tot això, ara?” Doncs, molt senzill, que ja fa temps que tinc la impressió que una de les claus de l’actual i persistent crisi ideològica i de valors que malmet la nostra societat actual i moderna, és la persistent mania dels fabricants d’ideals i de líders, de construir tamborets mancats dels atributs mínims. És clar, no s’aguanten i engeguen a rodar per terra un cul darrera l’altre. I mentre rodola per terra, l’autoritat es converteix simplement en riota. No serveix per a res. “Això no serveix per a res!” bramava en Pujol. Que poques vegades m’he sentit tan a prop seu com quan ho va dir! Potser només aquella altra vegada, quan engegava allò de: “Voleu fer el favor de callar!”. I callaven. És clar que callaven. Pujol no ha estat mai sant de la meva devoció, però tenia aquesta mena d’autoritat que trobo a faltar. La que neix de les fermes conviccions i s’expressa en la força de la voluntat.
 
Escassegen aquestes personalitats. Potser el problema està en els propis fabricants. Avui, a la nostra societat actual, tot és fet a l’engròs i sense gaire sentit d’ofici. El més gran fabricant mundial de tamborets és un suec que es diu Ikea, que ven per tot el món, productes estàndards, pensats pel seu baix cost i  la poca durada. Hem perdut la mà de l’artesà i, el que és encara més important, la seva ànima. És per això que de tamborets com els d’abans ja no se’n troben gaires.
 
Com tampoc abunden ja autoritats d’aquelles, amb bigotis modulats per vides fetes de valors i viscudes amb tot el valor, que eren capaces de modular els seus discursos en clau de sentiment patriòtic, per fer florir encara avui, setanta-set anys més tard, la mel de les emocions col·lectives més sentides, en els cors dels qui se l’escolten, des de la llunyania temporal i la proximitat emocional, mentre ressonen els ecos d’una veu entretallada,  continguda, però ferma: “Catalans, interpretant el sentiment i els anhels del poble…”
 
Avui els grans partits, els que tallen tots els bacallans del món, són com els Ikees, que venen farfalla barata, vistosota, moderna i funcional, que serveix igual per a tothom i arreu. Producte polític de baixa qualitat, que es ven per endur-se i ser muntat a casa, a gust del consumidor. Un consumidor que, content i enganyat, viu sota el miratge pervers de creure’s singular, enmig d’un món fet d’idees prefabricades i de sistemes identitaris construïts en les línies de muntatge dels estats multinacionals.
 
Quan em demanin el què, a mi que no em vinguin amb Ikees, prefereixo els tamborets forjats per la mà saberuda dels artesans amb ofici a les andròmines uniformitzadores dissenyades des dels despatxos elegants de les internacionals de torn.
 
Jo m’estimo més la pell de gallina davant d’un bigoti ben modulat, revestit d’autoritat republicana, a que em serveixin uns discursos precuinats en mítings de disseny.
Deixeu-me que somiï els meus propis somnis. Deixeu-me que m’esgarrifi davant la candidesa honesta dels homes de principis, malgrat conèixer llurs fracassos i llurs decepcions. Deixeu-me que m’emocioni davant la fermesa de les conviccions i que em senti arrossegat, abassegat d’admiració davant l’expressió de la més genuïna autoritat. La que es té perquè es té. Perquè tothom la reconeix.
 
Hi ha tamborets que són autèntiques peces d’art, més enllà de qualsevol matís. I també més enllà de qualsevol matís, hi ha persones que esdevenen mites per sempre més.
 
Deixeu-me que m’emocioni encara ara, setanta-set anys després. Deixeu-me que m’emocioni.
 
Publicitat

Opinió

Minut a Minut