Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Enyorança d’un badiu

|

- Publicitat -

Diumenge passat vaig tenir el privilegi de rebre, per segon any consecutiu, el primer premi de poesia del concurs literari de Canyet en la seva Xª edició. Deixeu-me que expressi, des d’aquest espai, el meu agraïment al jurat que presideix Mn.Jaume Aymar i que faci un reconeixement a la tasca lloable i constant, sovint poc coneguda, de persones com la Núria Argerich, que amb la seva tenacitat i amor a la cultura ens demostren any rere any, que la cultura a la nostra ciutat és quelcom ben viu i que floreix gràcies a l’esforç de moltes persones com ella. Tenen la meva admiració, el meu reconeixement i el meu agraïment més sincers.

La meva poesia és una peça molt senzilla que vol expressar l’enyorança que sento pel badiu de la casa on vaig néixer i créixer, en el qual hi vaig passar innombrables hores de la meva infantesa i la meva joventut. Us la reprodueixo a sota i us l’adjunto també en un arxiu de so que trobareu al menú esquerre d’aquest post. Desitjo que us agradi.

Publicitat

Nota: A la foto, el meu pare llegint-nos un conte en un racó del badiu de casa. A la falda hi té ma germana Maria Teresa, els dos nens som el meu germà Josep i jo.

Enyorança d’un badiu.

Sota l’ombra amable      d’un vell micaquer
a qui el bat del sol     son fullam aguanta,
l’airet s’hi recull     i s’hi està tant bé
que el temps s’hi detura     i el son s’hi decanta.
El mar ens hi apropa     l’aroma lleuger…
i un ocell hi canta.
 
A sota la parra     hi floreix un roser.
A cada racó     s’hi amaga una planta,
aquí un gladiol,     o un lliri potser,
allà una  camèlia     que del sol s’espanta.
Tant ple d’arracades     està el cirerer
que l’esguard s’hi encanta.
 
Tardes xafogoses,     les tardes d’estiu
quan havent dinat,     com tantes vegades,
cercava amb delit     redós a l’ombriu,
assegut al banc,     sota les porxades
vestides de roses     d’aquell roig tant viu-
Tardes perfumades.
 
Parets encalades     del pati nadiu,
que guardeu record   d’antigues vesprades…,
racons enyorats     del nostre badiu,
que sabeu els jocs     de tantes mainades,
digueu-me, si-us-plau,     si encara sentiu
les velles tonades.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut