- Publicitat -
Aquests darrers dies hem parlat molt sobre les causes que provoquen les altes abstencions que s’han enregistrat en les darreres convocatòries electorals. Tots els polítics, informadors, opinadors i cagamandúrries (com jo mateix) han plantejat la necessitat de reflexionar sobre aquest fenomen de l’abstenció (he dit fenomen?). Jo, des de la meva humil però digna posició de cagamandúrries, també ho he fet i hi insisteixo.
D’opinions al respecte n’hi ha per a tots i tothom i totes tenen el seu sentit. Molt probablement, de la conjunció de totes elles en sortiria l’explicació més plausible.
No obstant això, voldria remarcar un estil de fer política que, en la meva manera de veure les coses des de peu pla, em sembla que hi té molt a veure, tot i que no se n’acostuma a parlar gaire.
Em refereixo a les estratègies que apliquen, en major o menor grau, tots els partits (cap no se n’escapa!), que consisteixen en treballar a la contra dels altres. Una manera de jugar a fer la traveta i a parar paranys per tal de posar en evidència les presumptes contradiccions de l’adversari. Un estil de joc tan lleig com efectiu a curt termini.
Tots ho fan, per bé que alguns n’han esdevinguts autèntics mestres. No parlaré ara del PP, perquè en aquest joc hi juga tot sol en una lliga molt avançada, d’exhibició, com feien els mítics Harlem Globetrotters en el camp del basquetbol.
Baixant el llistó i servant les distàncies, vull parlar de la política “normal”, de la que es fa i desfà en terreny més casolà i en la qual l’estirabot no acostuma a prendre aquell regust de bronca tavernària entre borratxos a què ens tenen acostumats ses senyories peperes. I per fer-ho tinc un exemple immediat, d’aquests dies, que ve al cas com un anell al dit.
No vull fer de l’anècdota una categoria, sinó només explicar d’una forma entenedora allò que a mi em sembla una pràctica rebutjable, pels efectes demolidors que produeix en els ciutadans en referència a la seva confiança en el sistema polític.
Aquesta setmana, el Senat espanyol ha aprovat per unanimitat una moció presentada per Josep Piqué (té nassos, la cosa!) en la que es demana el traspàs urgent a la Generalitat de les competències de gestió de les rodalies de Renfe.
Ahir mateix, el Parlament rebutjava, amb els vots en contra dels partits de govern, una “oportuna” moció de CiU que, aparentment, demanava el mateix. A Felip Puig li va faltar temps per fer avinent als mitjans de comunicació la flagrant contradicció del Tripartit amb la tan suada consigna de sempre: “A Madrid demanen una cosa i a aquí en fan una altra”. Un missatge persistent, de gota malaia, que es repeteix més que l’allioli i que genera confusió, desconcert i sensació d’engany en la ciutadania. Cansa, francament, aquesta manera de fer política tan fastigosament tendenciosa i falsa com algunes mitges barbes mal afaitades que llueixen alguns postmoderns per amagar la seva manca d’higiene. Perquè, és clar, no es diu que la moció presentada per CiU no preveia que, juntament amb les responsabilitats de gestió, es reclamés la corresponent transferència pressupostària (calés) que ha de permetre gestionar adequadament aquest servei.
I és que això no es planteja d’aquesta manera perquè sí, ni per descuit. És com allò de les barbes mal afaitades, que representa que són una mena de “faiçon” per fer-se el guapo però que, en realitat no deixen de ser una excusa per estalviar-se el mal tràngol d’un bon raig d’aigua clara de bon matí.
Perquè aquesta mena de mocions no es presenten per res més que per forçar el vot lògicament contrari de l’altra part i servir sobre el taulell mediàtic, que és l’únic que compta, una escarxofa calenta davant la qual hom pugui llençar l’ínfula precuinada del despropòsit del dia.
I així anem i així ens va. Ja tenia raó en Peret quan cantava allò de: “i enganyant per aquí, i enganyant per allà, d’aquesta maneeeera, a mi em va pujar”.
Davant d’aquest panorama, naturalment, la gent, que no és majoritàriament idiota, acaba cansant-se de tot plegat i engegant els seus vots a dida mentre s’afaiten de bon matí amb aigua fresca, no fos cas que algun barbamec bocamoll i perdonavides els volgués prendre el pèl.
Després, quan tornin a venir les males anyades, plorarem per una democràcia malalta i ens esquinçarem les vestimentes tot lamentant el nostre mal fat i el vot a la bassa.
Si en som de carallots! (Uns més que altres, eh!)
Publicitat
