Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Parlem Clar (Part II)

|

- Publicitat -
Vaig acabar el meu anterior escrit amb:
 
I ja per acabar, vull deixar anar una idea ben clara per que quedi oberta per a un altre debat:
PMU, vol dir Pla de Millora Urbanística,  només això, res més.
Per garantir un futur digne de Dalt la Vila, amb la planificació urbanística no n’hi ha prou. Només n’és una PART imprescindible. Per configurar el TOT necessari, calen encara moltes altres coses. Ja en parlarem més endavant, que avui ja hi fotut massa rotllo.
 
Doncs va! Més rotllo…:
Algunes de les idees que exposaré, ja van sortir en l’assemblea d’ahir a Santa Maria, però m’agradaria intentar expressar-les a la meva manera.
El primer criteri seria el de revisar la política purament pal·liativa i econòmicament poc implicada per part de l’Administració, que es desprèn del  PMU. Cal un major garu de compromís per part de tots però, estirant del carro, un Ajuntament clarament compromès que sigui capaç d’implicar a d’altres administracions i al sector privat en un projecte molt més complex que un Pla de Millora Urbanística. Cal anar molt més enllà i desenvolupar un Pla de Rehabilitació i Revitalització de Dalt la Vila. Aquesta és la primera premissa.
Però anem a pams.
 Ja va sortir, una mica, la idea de eviltar al màxim les noves edificacions en favor d’unes polítiques d’incentivació a les rehabilitacions. Al meu entendre això és absolutament clau. Aquest barri no és un barri qualsevol. És la memòria dels nostres orígens i necessita d’atencions i polítiques especials. Rehabilitar abans que edificar, preservar abans que modificar, conservar abans que canviar.
Potser urbanística o arquitectònicament no valgui gaire el nostre barri però, en canvi, per a tots els badalonins val tant que no té preu. Alguns diran que no són més que quatre panys de tàpia o que les ruïnes d’una masiota feta de vulgars parets d’adob no mereixen ser aixecades de nou. Potser per a alguns hi ha carrerons i culs de sac que no compleixen cap normativa i potser tinguin raó, però són el record que roman d’allò que fórem i, al menys a mi, m’agraden així. Així de mal girbats, si voleu, però així.
I té raó en Sabater, és clar que sí. La tipologia de les cases i edificacions també són part de l’entramat urbà i no es conjuminable fer conviure les cases de cós, els casalots baix medievals i les masies urbanes amb els blocs de pisos i els grans volums de sostre edificat.
Que no es poden conculcar els drets edificatoris dels propietaris? D’acord, ni les seves expectatives de guany tampoc, oi? És clar que tothom té dret a fer negocis i no seré jo qui ho qüestioni, però us confesso que algunes pancartes de “Salvem Dalt la Vila”, m’han fet una mica de mal als ulls penjades de segons quins balcons. Què voleu que us digui!
Per una altra banda, on és la política d’expropiacions? I la dels ajuts en subvencions, medis financers i polítiques fiscals per a la rehabilitació? On és el compromís econòmic de l’administració? En els nou milions d’euros que es destinaran en dotze anys per fer arreglar claveguerams, fer paviments i instal·lar mobiliari urbà? Això és la xocolata del lloro, perdoneu que us ho digui. Insuficient del tot.
Cal obrir l’objectiu i mirar el barri des d’un enfocament més ampli que l’estrictament urbanístic. I la gent? I l’activitat econòmica? I el model social? I la promoció turística?  I el pla de mobilitat? I la dinamització comercial? i…?,    i…?, i….?
En alguns nuclis històrics d’algunes ciutats europees s’han experimentats polítiques de rehabilitació que comportaven un molt major grau d’intervencionisme per part de les administracions i que han resultat altament eficaces. Com la d’actuar per la via de l’expropiació i posterior rehabilitació de vivendes força deteriorades que, un cop restaurades, es revertien al mercat a preus protegits amb destinataris joves i amb unes condicions d’explotació dels locals als baixos amb uns tipus d’activitats degudament regulats, que els permetien finançar parcialment el cost de l’habitatge. L’Administració, una vegada recuperada la inversió, la reinvertia en una altra expropiació de les mateixes característiques. I així una darrere una altra. Això permetia rehabilitar urbanísticament el barri, promoure habitatge social, rejovenir el nucli de població, promoure l’activitat econòmica i retornar vida social al barri. Al cap de poc temps d’aplicació d’aquesta política, a les iniciatives públiques s’hi afegien les privades, en un procés acceleratiu molt eficient. Els resultats han estat espectaculars.
 
No tot s’acaba amb un imprescindible PMU, però per alguna cosa es comença, oi? Tot just som a punt de fer la primera passa. Som-hi doncs.
 
La Comissió de Veïns, ja va deixar clar en el seu comunicat final, que ens va llegir una contundent i vehement Isabel Bruguer, que no estan per la baralla política ni per salvar el PERI actualment vigent, sinó per millorar la proposta de PMU fins a fer-lo compatible amb la voluntat de la majoria dels veïns i la necessitat de la ciutat sencera de preservar aquest espai tan singular. Entesos.
La baralla política, o la controvèrsia si ho preferiu, ja ens la podeu deixar als que fem de polítics, ni que sigui des del voluntarisme més estricte. Vosaltres a la vostra, defensant les vostres posicions amb fermesa i convicció, però amb voluntat d’arribar a acords, que és el que toca i assumint, i deixeu-me que hi torni a insistir una altra vegada, que no es poden plantejar totes les qüestions a una loteria del tot o res. Ens hi juguem massa.
Nosaltres, des d’on ens correspongui, ja mirarem de sumar les voluntats necessàries per mirar de fer possibles algunes coses. No sé quines ni fins a quin punt, la veritat, però el meu compromís personal ja sabeu que el teniu.
 
 
Publicitat

Opinió

Minut a Minut