Pinotxo

Dimarts passat vaig assistir a l’esmorzar mensual que organitza la federació d’empresaris de Badalona en el que hi acostumen a convidar alguna personalitat que els prologa una tertúlia sobre temes d’actualitat.

Aquesta vegada vam parlar de la Copa Amèrica i va venir en Segimon Obradors, president de la federació catalana de vela,  per fer-nos-en cinc cèntims. Va resultar força amè.

La cosa és que també hi va assistir el conseller delegat de Marina Badalona, el senyor Juan Felipe Ruiz que, com és natural, hi va voler ficar cullerada.

En un moment de la seva intervenció, el Sr.Obradors, va voler fer esment de la necessitat de que el port de Badalona enfoqués de forma decidida la seva activitat esportiva, fins ara inexistent. Va aprofitar l’ocasió, com a bon president, per llençar floretes als dos clubs badalonins afiliats a la seva federació, el Nàutic Bétulo i el Natació Badalona que m’honoro en presidir i per recomanar al Sr. Ruiz el concurs de les dues entitats per a gestionar una futura escola de vela al port.

La cullerada del conseller delegat de Marina Badalona no es va fer esperar i, per al·lusions, es va llençar cullerot en mà de cap a la sopera. “Salir al trapo” va dir ell.

Ja érem molt fora de l’horari previst i, com que la polèmica hauria pogut degenerar directament en batussa, vaig deixar-ho córrer i no vaig ni replicar. També per educació i respecte amb els concurrents, que s’haurien endut un desagradable començament de jornada. Però no ho vull deixar estar tan fàcilment.

El senyor Ruiz va deixar anar davant una concurrència de gent seriosa una mentida de l’alçada d’un campanar, com aquell qui llença una flatulència sorollosa al mig d’una cerimònia. I no solament no li va tremolar la veu sinó que ni es va posar vermell. Tot un exemple de professionalitat que hauria posat dempeus el mateix Acebes.

L’home, sense pensar-s’ho dues vegades, va dir que feia sis anys que s’havia fet l’oferta d’un espai al port tant al CN Bétulo com al CN Badalona, però que no va quallar perquè les entitats no la van voler acceptar. Així doncs, ell es veia lliure de treballar ara amb la hipòtesi de que la gestió de la futura (sic!) escola de vela pogués ser adjudicada a algun projecte privat.

Quines penques! Això ho van sentir, entre moltes altres persones de reconegut prestigi, el president i el secretari de la federació d’empresaris, en Joaquim Padrós i en Joan Walter, el president de la federació de comerç del centre, en Joaquim Capdevila i el president de la federació catalana de Vela, Segimon Obradors.

Passa però, que jo també hi era i me la va engaltar a la meva pròpia cara. O no em va veure (que sí), o no em va conèixer (que també), o se li en va anar l’olla (que no) o simplement que no té el més mínim sentit de l’ètica política ni del capteniment social.

A veure, ja fa més dotze anys que sóc president del Club Natació Badalona, des d’abans que Marina Badalona fos operativa i des de molt abans que hi tingués cap responsabilitat aquest bon home. Durant tot aquest període he parlat de l’escola de vela del port amb dos alcaldes, en Joan Blanch i la Maite Arquer; amb sis regidors d’esports, de l’àmbit i d’urbanisme, la Pilar Cantero, la Caterina Mieras, en Josep Luis Cortés, l’Albert Ibàñez, en Julián García i en José Antonio Lara. També n’he parlat amb dos gerents del servei municipal d’esports, en Joaquim Padrós i l’Antonio Martínez, i amb un director d’àmbit, en Joan Rico. També ho vaig fer amb el Sr.Socías, quan portava el projecte i en vaig parlar amb l’actual president de la federació catalana de vela i amb el seu predecessor, l’Anton Camuñas, amb qui hi vaig tornar a parlar quan era secretari general d’esports. N’havia parlat també amb la real federación española de vela, de la qual en vaig formar part de la junta directiva, i amb el seu president, Gerardo Pombo, n’havíem parlat a tres bandes amb la Maite Arquer, en ocasió de la celebració del 75è aniversari de la nostra entitat.

N’hem parlat també llargament amb el president del Nàutic Bétulo, en Raimon Zamacois, amb qui estem d’acord per fer una oferta de gestió conjunta. Amb totes aquestes persones hi he parlat vàries vegades i sovint acompanyat d’algun o més membres de la meva junta. Aquesta és una qüestió que ha sortit en les nostres reunions i de la qual n’he informat diverses vegades a l’assemblea general de l’entitat. I, finalment, també n’he parlat amb el senyor Juan Felipe Ruiz. Concretament dues vegades. La primera al seu despatx deu fer cosa d’uns tres o quatre anys i l’altra en unes jornades sobre turisme i esport que va organitzar l’ajuntament i que es van fer a la sala social del meu club l’any passat.

Mai, repeteixo, MAI, en tot aquest temps i en totes aquestes converses ningú, ni des de l’ajuntament ni des de Marina Badalona, ha fet cap oferta al CN Badalona, ni d’espais al port, ni de gestió de l’escola ni de plans de treball. Des dels estaments polítics només hi hem trobat bones paraules i promeses buides, declaracions d’intencions difuses i inconcretes, copets a l’esquena, somriures i petons. Cap fet. Cap oferta. Ja és això.

Pel què fa a les dues converses amb el senyor Ruiz, cada vegada m’ha llençat el compte de resultats per la cara i m’ha preguntat de quin color duia la cartera.

Aquesta és i ha estat la seva oferta, la que ell vol que li fem a preu d’especulació immobiliària, dues entitats sense ànim de lucre, amb unes àmplies bases socials, un llarguíssim i brillant currículum esportiu, solera i arrelament ciutadans, amb escoles de vela reconegudes per la federació i tota la capacitat, coneixements i base esportiva per viabilitzar i gestionar el projecte millor que ningú altre. “Cuanto me das?” Aquesta és l’oferta del senyor Ruiz. Aquesta i cap altra.

Fa tres setmanes encara ens vam reunir en Raimon Zamacois i jo mateix amb l’alcaldessa i el regidor Lara per parlar d’aquest tema, davant els rumors que corrien de que Marina Badalona estava fent tractes amb empreses privades per a l’adjudicació d’aquest servei. Rumors que insinuaven malèvolament que hi havia interessos d’un nebot de Juan Felipe Ruiz en una d’aquestes empreses. Rumor que ha estat categòricament negat per l’afectat, que ja sabem que és persona sincera.

L’alcaldessa es va mostrar sorpresa de que les coses estiguessin tan endarrerires (òndia!) i ens va demanar que li féssim propostes concretes sobre la futura escola de vela. És que n’hi ha per llogar-hi cadires! El més calent encara és a l’aigüera i per l’altra banda ja van fent cants de sirena i picant l’ullet al sector privat.

I ara ve aquest tipus i té la immensa cara dura de dir-me en públic i als meus morros que ens havia ofert unes espais que nosaltres vam rebutjar?

I jo que vaig i me l’engalto. Ja he explicat l’excusa del temps, que és certa, i la de la cortesia, que també, però la veritat és que em va clavar una nata sobre el toc de la campana que em va deixar groggy i veient estrelletes. Aquest home és massa professional per a mi, ho confesso, massa professional. Ho és tant que algú l’hauria d’acomiadar de seguida no fos cas que ens trobéssim el port dessecat i convertit en espais urbanitzables amb l’excusa del “Cuanto me das?”  i, en canvi,  ningú no gosa fer-ho. Ja ho tenen això, aquests professionals de la mentida. Saben massa i en saben més del compte.