- Publicitat -
“Vamos a promover una ley que obligue al uso del castellano en todas la fases de la educación en todo el territorio español”. Aquesta és la frase que fer aixecar el públic de les seves cadires i tancar l’ovació més contundent de tot l’acte que en Mariano Rajoy ha fet aquest cap de setmana. Amb un públic ja entregat i dempeus, va reblar: “Por la misma razón que las comunidades con lengua propia se ocupan de ella, la nación española debe atender la lengua en la que nos entendemos todos los españoles. No es razonable que quienes tienen la ventaja de que su lengua materna sea una de las mayoritarias del planeta no pueda usarla en su propia casa”,”
Ara ho ha dit! Més clar impossible! Es tracta de superar el marc constitucional a base dels avantatges demogràfics. No és que els espanyols no entenguin la realitat nacional catalana, és que no la suporten ni l’accepten. Aquest “su propia casa” és determinant. Fan de la casa d’altri, la pròpia i actuen en conseqüència, com han fet sempre. Aquesta és la rel profunda del desencaix català en una Espanya construïda a la mida i segons els models de Castella. No es pot ser espanyol des de la catalanitat. És impossible. Tant si ens agrada com si no, cal passar per l’adreçador de “la lengua en la que nos entendemos todos los espanyoles”. I si fem lleis orgàniques com la constitució o l’estatut que pretenguin, amb extrema timidesa, preservar una mica les essències pròpies, la majoria aclaparadora dels espanyols ens tornarà a la crua realitat a base d’altres lleis orgàniques que ens retallin competències. No hi ha res a fer. No volen res a Espanya que no sigui espanyol, és a dir, castellà.
Però, dit això, també val a dir que la nostra és i ha estat, fins no fa gaire, una desafecció interessada. Ja ens anava bé el discurset victimista que ens permetia, anant fent la puta i la Ramoneta com aquell qui no vol. Ara, però, les coses són diferents, tot ha canviat.
La nostra sort és que el tsunami global s’endurà la sorra calenta dels sentiments i deixarà al descobert la crua roca pelada dels mercats. I seran els mercats i no la cultura, la que posarà les coses al seu lloc. No serà la defensa de les nostres tradicions, ni de la nostra cultura, ni de la nostra llengua, ni la nostra visió romànticament esbiaixada de la Història la que prendrà la flama de la independència de la nostra nació. Serà el més arquetípic de tots els nostres tòpics: la butxaca!. “És per l’economia, imbècil!”, li van dir els americans al pare Bush. És per la pela, imbècils, li direm els catalans a Espanya d’aquí a no gaire.
A mitjans del segle XIX, la societat civil va crear el moviment catalanista de la mà de la cultura i el va transformar en un poderós motor de canvi. Aquest moviment, durant tot el segle vint es va anar convertint en un fenomen més polític que social, però sempre lligat als moviments culturals. Els sectors econòmics del país, els que de debò manen, només flirtejaven amb el catalanisme, mentre es ficaven al llit amb el mercat.
Ara això ja s’ha acabat. La pela és la pela (amb permís de l’euro) i la nova empenta del catalanisme torna a venir de la societat civil i, molt especialment dels sectors econòmics. I com sempre, la política els empaita amb la llengua fora i perdent l’alè…i el tren de rodalies. Mentrestant, la societat civil vol volar amb els TGVs i des dels aeroports Hub, directament cap al futur a velocitats del segle XXI.
Actualment (dades del 2006) el pastís de les nostres vendes es distribueix així: 37% mercat interior català, 32% mercat espanyol i 31% mercat de la resta del món. Però el més important és la tendència, i això, els economistes i els que dominen els mercats, ho saben bé prou. Doncs bé, la tendència és molt marcada cap a la baixada en picat de les vendes al mercat espanyol, una estabilització del mercat interior català (és normal ja que som els que som i consumim en funció d’això) i una molt marcada tendència a l’alça del mercat internacional. Més clar l’aigua!
I és que en un marc d’economies regionals més o menys tancades, com ha estat fins ara, a les nacions petites i dinàmiques (com Catalunya) ja els convé des d’un punt de vista estrictament econòmic, la dependència d’altres Estats supranacionals que els proporcionin accés i protecció en uns mercats tancats i protegits dels que poden esdevenir-ne líders i motor. O és que algú es pensa que els nostres avantpassats eren majoritàriament uns idiotes? O uns botiflers caragirats només pel gust de ser-ho? Les coses no són tant simples, oi que no? L’endemà de l’11 de setembre de 1714, els botiguers, els artesans i els fabricants barcelonins van obrir els seus establiments, davant l’astorament i la incredulitat d’un Duc de Berwick que feia la desfilada triomfal per una Barcelona en runes, però en plena activitat econòmica. El brogit dels obradors i el mercadeig a les botigues, foren la resposta econòmica a una desfeta militar. Tota una declaració d’intencions. Després va venir la revolució industrial i l’obertura dels mercats americans als catalans i ….fins ara, en la que una Catalunya treballadora, fabril, venedora i generadora de riquesa ha estat la locomotora d’una Espanya agrària i funcionarial, que s’obsolia en la indolència post colonial i les seves eternes dèries d’unitats de faralaes grandeses de torero i autoritarismes de guàrdies civils i caralsols.
Actualment això ja no és així. Els més tonto fa rellotges i fins i tot els espanyols n’han après a fer. Els mercats regionals protegits ja no existeixen. El món és global i el mercat immens. Deixem-nos de punyetes! Cal que l’economia catalana es posi les piles i deixi de pensar en el mercat espanyol com a mercat principal. El món és el mercat!
Essent així, ja no necessitem cap Estat aliè que ens protegeixi cap mercat. Això ja no ens serveix de res, no ens és útil. Necessitem gestionar la nostra pròpia riquesa, els nostres excedents i decidir les nostres inversions estructurals i socials. I això només es pot fer des de la plena sobirania amb un Estat propi, a la nostra mida i al nostre servei.
Això ho veuen clarament les noves generacions de gent preparada. Una generació que ha deixat l’idealisme heretat dels pares penjat a l’armari i es vesteix amb les robes modernes del pragmatisme. Els temps canvien i les maneres de veure les coses també. Avui en dia, l’independentisme català ja no duu barretina, faixa i espardenyes, sinó que duu vestit, corbata, sabates lluents i tecnologia de cinquena generació, i ja no s’encomana a la Moreneta, sinó al Déu Totpoderós del Mercat Global. La independència de Catalunya ha deixat de ser una utopia romàntica per esdevenir una qüestió de negocis, és a dir, una necessitat que jo no és qüestionable. S’ha acabat el bròquil!
Mentrestant, deixem-los que s’esgargamellin en els debats identitaris i segueixin fent inútilment la corretgeta a l’arbre de llengua, perquè això ja no hi ha qui ho pari.
Adéu Espanya!
Publicitat
