Penso que després de quasi 300 anys de malviure i rebre per arreu, els catalans i catalanes ens hem acostumat al sadomasoquisme. I al referir-me a catalans i catalanes poso dins el mateix sac a totes les persones que conviuen dins aquest País, Catalunya.
Tenim ara mateix una oportunitat única per tornar a recuperar el que ens van prendre de la pitjor forma, amb les armes, amb la mort de moltes persones. Podem tornar a recuperar la nostra dignitat i això passa per tenir molt clar quina ha de ser la opció a votar en proper 20N. I si no ho fem, tornarem a caure en el mateix error i a sobre en una data nefasta i per oblidar.
Podem observar per quins camins estan anant la resta de partits. D’una banda, el PP amb un missatge de llop, amagat amb la carona del xai, en el que se’ns presenten com a gent que resoldrà tots els mals de la humanitat. Però no val badar. Tothom sabem qui hi ha darrera de tota la maquinaria popular. Una maquinaria que fan anar els de la dreta més rancia i totalitària, sense respecte per a res però sobre tot sense cap respecte pel nostre País, per la nostra identitat. Pretenen que continuem mantenint la seva disbauxa centralitzadora i imperialista per seguir fent obres faraòniques i per portar-nos a la ruïna. Llavors el sotmetiment encara serà pitjor. I les enquestes els donen la majoria. Una majoria amb la que passejaran per l’Espanya dominada fent gala de les seves pitjors formes.
Quan al PSOE tothom observa que va a la deriva i finalment toparà amb l’escullera. El seu enfonsament és immediat. I això fa preveure que la recuperació serà lenta, agònica i, potser per sobreviure, s’agafaran dels braços del PP per mantenir un cert estatus. La suma d’ambdós pot arribar a ser tremenda.
Sobre CiU es pot dir molt. Ara, la seva situació a casa nostra és deficitària. Malgrat escombrar cap a casa dels veïns, la responsabilitat del que fan és seva i per tant saben que l’única forma de mantenir-se flotant és la de pactar amb el PP. I és aquí on no puc entendre res. On són tots aquells militants que des de fa molt temps han demanat el pas cap a la independència? On són tots aquells joves de la JNC que dia rere dia anaven amb la pancarta Catalonia is not Spain?. Han desaparegut de cop o els fan mantenir-se amagats? On són tots aquells militants que demanaven el trencament amb UDC? On són els que demanaven que marxés en Duran?. Potser l’arribada al govern i la distribució de llocs i càrrecs els ha deixat muts?. A la vista està que el poder provoca això.
Per tant, què ens queda si volem portar a terme un clam que des de fa molts anys demanem i exigim als nostres representats polítics?. Ho tinc clar, donar suport i confiança a qui de forma clara i sense embuts porta el camí d’assolir que Catalunya sigui un Estat. Tant sols ens queda ERC, la nova ERC amb Reagrupament.
Hem sembla molt bé que a través de les xarxes es demani la independència com a fi. Però si el 20N no queda representat a les urnes hauré de pensar que la comoditat de les butaques ha pogut més que els sentiments. O potser un bon àpat en un restaurant ha sigut el protagonista.
No crec que tinguem que tornar a passar molts més anys llepant-nos les ferides, fent escrits i proclames, això sí, des de les butaques de casa i amb sabatilles on si està bé. Si ho volem cal lluitar. I les lluites del catalans mai han estat de sang. Les lluites de Catalunya sempre s’han fet amb seny, amb la paraula i amb la força d’un passat.
Espero que tothom prengui consciència i tingui temps a pensar en el que vol pel present i pel futur proper i com s’acostuma a dir, en el futur dels nostres fills i nets. Siguem seriosos i menys egoistes.
Avui a Twitter he penjat un vídeo que ens ha de fer pensar i també el deixo aquí. Vull advertir que té una durada aproximada de 30 minuts però val la pena veure’l per saber qui som, com som i com ens veuen i opinen fora d’aquí.
