Encara avui recordo aquelles imatges de les Olimpíades de Barcelona, l’any 1992, en les que el monarca espanyol, el Borbó, va demanar perdó als jueus per la seva expulsió de la Castella imperialista el 1492. Una imatge que em va quedar gravada a la retina dels ulls i en un lloc del cervell en el que no s’esborrarà mai. Unes imatges que em van provocar vergonya, rebuig, ràbia. Unes imatges que mai hauria pogut imaginar que es podrien donar, unes imatges absurdes, fora de context, ridícules. Per quina raó les autoritats espanyoles van decidir donar aquell pas?. I per quina raó van ser acceptades amb total normalitat?. Demanar perdó per uns fets succeïts 500 anys enrere?. Absolutament impresentables.
Per una vegada els espanyols sentien vergonya per actes comesos pels seus avantpassats?. Doncs ja poden anar prenent nota perquè tenen moltes més causes i fets pels que penedir-se i ja poden començar a redactar escrits i discursos i ja poden començar a donar-se cops al pit, com a bon cristians, per demanar perdó.
Tant sols en recordaré un que és posterior al de 1492. Em refereixo als fets, tràgics fets, de 1714. Si cal esperar 500 anys per demanar perdó encara els queden tres anys per anar pensant que volen dir el proper 11 de setembre de 2014. I aquí sí que el borbó tindrà protagonisme principal perquè van ser els seus avantpassats per línia directa els causants del genocidi i la matança dels catalans. Però potser caldria que si afegeixin els francesos, grans col·laborador dels malaurats fets i el anglesos, amb els que hi havia un pacte, ens varen deixar sols. Penso que els espanyols tenen molt a dir i justificar. I sobre tot molt a penedir pel fet que les seves acciones van ser injustificades i absurdes. Van envair el nostre País sense cap mena de justificació amb el seu esperit imperialista i dictador. Van sotmetre un País lliure i l’han sotmès captiu fins avui.
Però en tenen altres. I en aquest cas alguns dels que hi van participar hi són en actiu o els seus fills i filles ostenten càrrecs polítics en les administracions de l’estat. Em refereixo al fet de no demanar perdó pels fets de 1936 quan uns militars es van sublevar, van donar un cop d’estat i després de 3 anys d’assassinats indiscriminats i absurds, van imposar una dictadura durant 40 anys. No crec hagin d’esperar 500 anys. Els fets van ser prou greus com per ignorar-los. Van enderrocar un govern legítim, votat pels ciutadans amb llibertat i democràcia. I en aquest cas, també els alemanys i italians haurien de afegir-se a la petició del perdó i presentar excuses oficials.
I el pitjor, el més cruel perquè podria ser classificat de Magnicidi. L’assassinat del nostre President Lluís Companys. Insigne personatge ja que prèviament havia sigut President del Parlament. Avui fa setanta un anys. Va morir afusellat pel govern del dictador i colpista Franco, amb tot impunitat i sense cap judici legal. En aquest cas, Catalunya vivia, sobrevivia, amb el peu de la dictadura al coll, sota la misèria humana d’una postguerra cruel i sense sentit. Va morir com a Cap d’un Govern legalment establert. Però els espanyols han fet mirades cap a altres bandes. No volen ni han volgut mai sentir res de tot això. No han volgut en aquests anys de democràcia anular aquell judici manipulat perquè la seva idea era i és posar fi a un estat sotmès per la força de les armes. I molt menys volen reconèixer el magnicidi. Dues qüestions que formen part de les assignatures pendents. Dues qüestions que queden per resoldre i cal fer-ho. Un altra cas pel que no hem d’esperar 500 anys. I és per això que des de Catalunya, amb veu ferme i amb el seny que ens caracteritza hem de demanar-ho o potser exigir-ho.
President Companys, vull pensar que els meus sentiments són els de tants i tants catalans i catalanes i sàpiga que no ens tremolaran les mans per exigir aquesta restitució. La restitució de la seva memòria, de la seva persona, del que vostè va ser i del reconeixement dels espanyols dels malaurats fets.
No sé què faran els nostres polítics amb aquest cas. Hem vist com aquests 34 anys de democràcia se’ns han escapolit entre els dits de les mans com si fossin aigua i fins ara no s’ha fet res. Penso, permeti que ho faci, que ha arribat el moment i vull pensar que hi ha un límit, una data de caducitat, i aquesta ha de ser el proper 11 de setembre de 2014 en la que podem tornar a ser el que varem ser, recuperant la nostra historia i el que ens pertany.
Mentrestant espero. Espero veure la reacció de Catalunya. I espero no haver de passar molts més anys de democràcia submisa i servil.
