Carta de Miquel Quintana publicada al seu facebook
Doncs sí, soc a la presó des del 24 de desembre de 2012 després d’haver passat una nit als calabossos de la Comissaria de la Guardia Civil. Però no me n’amago gens ja que la meva consciència està tranquil·la, molt tranquil·la, perquè jo sé que no he comès cap delicte per a merèixer aquest càstig, i la meva família (Marta i Marc) com també molts amics i coneguts ho saben i estan patint com jo.
Ara ja m’han jutjat i la condemna ha resultat de 3 anys i 3 mesos de presó perquè, segons “diuen”, portava en el meu cotxe, dins el dipòsit de combustible, 19 quilos de haixix i ben mirat mai he vist aquest haixix ni com el pesaven, malgrat que en les actuacions dels agents era obligatori que hi hagués estat davant mentre feien la seva feina. Però com que la paraula d’un ciutadà queda sense cap efecte davant el què diuen els agents de policia, que en les seves declaracions afirmen que no va ser així, han decantat la balança de la justícia del seu costat i les meves s’han considerat com a no vàlides. Ni mostrant que en el seu moment no vaig signar el document que podia donar veracitat més sòlida a les seves declaracions. Una situació més que demostra que a presumpció d’innocència no existeix i que hom és culpable mentre no demostri la seva innocència.
No descriuré tots els fets pels quals em trobo en aquesta situació, ja que s’està portant a terme una investigació per tal de trobar a la persona o persones que han sigut els autèntics responsables d’aquest afer. La veritat sempre surt, pot trigar més o menys, però al final sempre apareix el senyal.
Avui, quan escric aquesta carta oberta, 5 d’abril de 2013, porto ja 104 dies de presó. Primer, 103 dies al Centre Penitenciari de Ceuta on he rebut un molt bon tracte de tots els funcionaris. Durant un mes he sigut intern de suport a l’infermeria del Centre, i dos mesos com a encarregat de la biblioteca i l’escola. He de reconèixer que he estat respectat malgrat que la presó tenia moltes, moltíssimes deficiències. Un altre dia ja comentaré amb detall l’estat d’aquesta presó construïda pels anys 50.
Ara i des de dimarts 3 d’abril he iniciat el meu viatge per a arribar fins la presó de Zuera (Saragossa), punt de sortida per a arribar a un Centre de Catalunya que he triat com a Centre d’acompliment de condemna.
Vull confessar que he passat moments molt difícils, sobretot anímicament. El sol fet d’estar tancat en una presó ja n’és un, el principal però és el d’estar emmanillat per a fer qualsevol desplaçament, és el pitjor. Fins i tot els vehicles amb es que es fan aquests viatges son un atropellament a la dignitat humana. Vehicles en els que en un espai de 2 metres quadrats porten fins a 8 persones, o els autocars de la Guardia Civil en els que l’espai per a dues persones és com una gàbia de menys d’un metre quadrat. Per descomptat que sense cap finestra a l’alçada dels ulls, tan sols un forat en la part superior de 40x12cm.
Recordaré el que em queda de vida el moment en que 8 agents de la Guardia Civil ens van fer passar per davant dels passatgers del Ferry a 12 persones, emmanillats de 2 en 2, per a creuar des de Ceuta a Algeciras.
Diuen que les presons són per a la reinserció social dels que cometen actes delictius, però ara ja sé que no és cert. Les presons son universitats per a obtenir el màxim grau de delinqüència. En aquests dies he après moltes coses que ignorava. Ara ja sé on es pot comprar haixix en gran quantitats, qui i com transportar-lo, com evitar els controls policials. Fins i tot sé on anar a vendre.
Aquest temps tancat m’ha permès conèixer traficants de tots els nivells, des dels principiants fins a grans narcos que mouen tones i tones i que hi porten molts anys. Fins i tot m’han parlat de com es poden “tancar ulls” allà on calgui, com es poden canviar acusacions per llibertat. Això sí, els diners ho aconsegueixen tot.
Un dels cassos que més m’ha sobtat ha sigut el de triar un esquer. Trobar un incaut al que se li carrega el cotxe en menys de 40 minuts i al mig del carrer, el qual es denúncia a la Guardia Civil del port perquè així, mentre estan per ell, altres vehicles que interessa creuen els controls sense problema. Repeteixo i vull deixar car que això que acabo d’escriure son relats escoltats. Com deia, l’incaut ha sigut l’esquer i la distracció. També he conegut els que amb llanxes ràpides creuen des d’Àfrica a la península amb 2, 3 o 4 tones.
Bé, de fet, aquest tema del haixix no s’acabarà mai mentre al Marroc hi hagi centenars o milers d’hectàrees plantades i on preparen el haixix amb les formes que el client demani. En forma de gla, de plaques o boles de diferents pesos segons comanda, igual les qualitats que resulten de la seva elaboració.
Vull deixar clar que tot això que he redactat no és per distreure l’atenció sobre el meu cas. És tan sols per demostrar que he sigut un dels tants esquers que mensualment cauen a la frontera. M’ho han dit els experts i m’ho han confirmat alguns funcionaris que porten molts anys i les han vist de molts colors.
Tinc per davant molt temps que mai recuperaré. Han desfet, han malbaratat la meva vida i la de la meva família . No tinc antecedents de cap mena, ni tan sols multes de trànsit greus, no m’han retirat ni un punt del permís de conduir, però això en els tribunals de Ceuta no té cap valor. La norma és “hachís, pues culpable” i no val res més.
El meu cas l’ha portat una gran advocada però malgrat els seus esforços i treball he resultat condemnat pels tribunals de Ceuta. La crisi actual fa que tothom sigui delinqüent i culpable.
Més endavant, potser, escriuré altres vivències. Ara tan sols he volgut donar la cara davant l’opinió pública perquè, com he dit abans, no tinc res a amagar.
Miquel Quintana
