Ja fa temps que la propaganda populista i eufemística s’escampa a ritme 4G. La colla millor formada de la història resulta però impermeable al plugim de l’èlit caciquil menys il·lustrada dels darrers trenta anys. Així, mentre els armaris s’estan buidant d’independentistes, l’ampli espai restant amb prou feines es va mig omplint d’unionistes porucs, qui de les tertúlies han fet les seves particulars casernes d’hivern.
A les converses dels mitjans madrilenys prenen un posat folklòric, a les de Catalunya, en canvi, es disfressen amb tela de fiscal catalanista. I malauradament continuen furtant-nos de la batalla ideològica. No troben arguments sòlids? Això si, amb matussera subtilesa miren d’induir desànim. Dins els guarda-robes treuen lluentor a carnets de minoria silenciosa amb foto moderada. No hi ha tertúlia benintencionada que no tingui el seu caganer apuntant a miratges de diàleg improbable per incompareixença de l’autoritat espanyola (in)competent.
En el camí implacable cap a la pregunta final, el PSC ha acabat llençat la tovallola també. Se li feia massa complicat dissimular per més temps la tossuda defensa d’un estocolmià dret a demanar permís, quan de fet, l’aparell del partit es troba just a l’antípoda del meridià autodeterminació. Suresnes, oh Suresnes!
Des d’aleshores la desesperació unionista intensifica l’activitat. S’hi afegeixen a velocitat cameàmica Duranians i subsidiats del BOE. Cada retard es celebrat com una victòria pels enemics del procés. A manca d’arguments l’argúcia dilatòria esdevé la seva principal tàctica. Un cop activat el programari anti-virus les alarmes es disparen, en vermell apareixen els mots ‘frustració’ i ‘moderació’. Hackers fans de Walt Disney, sens dubte. Candidesa i criogènia que ha encomanat cert nerviosisme a la majoria sorollosa que exigeix el referèndum, almenys pel que fa a l’opinió publicada.
Però tornem al carrer Nicaragua. Com que la segona dècada d’aquest segle en va plena d’involucions devien pensar els de Manàgua que la seva passaria desapercebuda. La hiper-esmentada realitat s’els ha girat en contra i el president Lincoln els ha des-configurat el disc dur: ‘Gairebé tots podem suportar l’adversitat, però si voleu provar el caràcter del (PSC), doneu-li poder’. Calia que ocupessin l’ajuntament del cap i casal, les principals ciutats i caps de comarca, els consells comarcals, les diputacions, el Parlament, el congrés i el senat. Tot alhora. El que havia de venir després era de previsible desenllaç, una qüestió de temps i de supèrbia.
La distància que hi ha des del Manzanares i el Guadalquivir ha impedit contemplar la radical sofisticació de la societat catalana, com les identitats s’entrellaçaven amb resultats tant complexos com imparables. La gran gestoria socialista aixecada amb peces de dominó orgànic ha col·lapsat per aluminosi post-porciolenca. Les persones no es poden gestionar per bluetooth. No es tracta de cap determinisme, ho podrien haver evitat si les intencions haguessin estat honestes, si no haguessin fet de la indefinició la ideologia hegemònica, si l’aparell s’hagués escotat les bases, si el seu catalanisme no fos retòric.
L’espectacle d’ara no és res més que una desagradable batalleta per les sigles. Els hereus dels grups fundacionals s’enfronten al majoritari Guerrisme del Llobregat. Contràriament al mantra que repeteixen molts nostàlgics dels pantalons de campana, el PSC ja no és necessari. L’encadellat social és tal i tant impertinentment català que la maquinària de fer-ne de nous funciona ara amb el pilot automàtic. Gràcies a tots el que van col•laborar en posar-la en marxa i fins sempre.
I qui millor que el mateix Abraham per rescatar-nos: ‘Cap home és suficientment bo com per governar a un altre sense el consentiment d’aquest’.
