Habemus Praeses. Una fumata negra s’ha aixecat per sobre del capitoli. Enhorabona President. Que ningú no es pensi que això ja s’ha acabat. L’Obama és ja el nou líder del primer món però la inacabable desfilada pels mitjans de comunicació de tot el món no te fi. Després d’aquesta històrica elecció d’un home no blanc ara bé el més difícil: escriure la història que haurà d’esborrar vuit anys de malson i projectar els EUA envers una nova etapa plena d’expectatives, i per aquest motiu, doblement complicada.
La victòria demòcrata a despertat l’eufòria als EEUU, però també a la resta del món, i especialment a una Europa amb maneres de supporter futbolístic. S’ha desfermat una aclamació tant unànime que fa venir el vermell a la cara. No es pot discutir que Barak Obama és tot un bàlsam per la vella i desconcertada Europa. La sumida en una atmosfera depressiva, fragmentada i temorosa dels nous aires de crisi i de guerra freda. La facilitat amb la que els comentaristes s’han rendit al catedràtic encantador de serps per la Universitat de Colúmbia no te precedents. Tant partidisme d’un únic cantó fa pensar, i no només de manera positiva.
Obama però ha estat la resposta a les pregàries d’una societat catalana (europea en general) a la recerca de lideratge i d’il·lusions que no troben a casa. És principalment per això que tothom, polítics i no polítics, han estat expectants durant tant de temps i finalment joiosos amb el resultat. Tant que l’objectivitat a estat deixada de banda de manera, es pot dir, barroera. A casa nostra s’ha passat del ‘cal parlar dels problemes reals de la gent’ al ‘no entenc el que dius però no t’aturis’. D’exigir fets, xifres i plans de ruta a deixar-se entabanar per una dialèctica amb tant bones intencions com poca concreció, cosa que permetrà que, faci el que faci el president nord-americà, sempre es pugui dir que ha complert amb la seva paraula. Mentre que per altra banda augmenta el perill de que l’alçada de les expectatives creades sigui inabastable i esdevingui la gran decepció del segle.
Obama és sens dubte especial: pels d’esquerres és la reencarnació del Che Guevara, pels de dretes l’Abraham Lincoln. Algú s’equivoca per força, potser tothom. Em fi, per primer cop al Planeta Política hem vist néixer un nou super-heroi en directe. Qui serà el malvat que s’erigirà en la seva antítesi? Amb mig món volent-se fer la foto amb ell (oi Zapatero?) ni tant sols Bush gosaria piular ara.
Des de Catalunya tot plegat es contempla amb, no se si sana, enveja, però amb una dominant tendència a no voler veure el perquè no és possible de moment un projecte tant engrescador i convincent. I no és factible senzillament perquè la meitat dels catalans te al cap un país mentre l’altra en te una bona colla de diferents. El dia que una considerable majoria tingui clar que Catalunya és el seu, això que tant xalem contemplant des de la distància serà finalment possible.
Sigui com sigui la política 2.0 pren oficialment el relleu. Serà interessant comprovar si és per apropar-se a la gent o potser per cavar un cada cop més insalvable solc al mig. Però per sobre de tot potser ens hem de quedar amb un fet: sigui veritat o no, tot sembla absolutament possible a hores d’ara. La il·lusió només no mou pas muntanyes però apropa la gent envers objectius comuns que fan factibles somnis altra vegada irrealitzables. Prenem-ne nota.
