L’entrevista de Juan Luis Cebrián al diari El Mundo és força reveladora. Una peça que explica la fonda degradació de l’estat, l’esquerra espanyola i el mateix diari El País.
Les memòries en general les escriu un autor que vol aconseguir que la resta del món compri un particular relat d’un mateix. Així aquesta entrevista comença amb una post-veritat o mentida de Cebrián frenat a temps per l’entrevistadora. De El País ‘tuvo la suerte de que el franquismo lo prohibió’ a ‘la licencia se firmó en el último consejo de ministros de Franco’. Bon preludi.
És significatiu també el que es desprèn del paper que Jordi Pujol va jugar des de el punt de vista de l’establishment espanyol, i que reforça la seva utilitat per alhora apaivagar qualsevol iniciativa independentista, i arreplegar el suport de la burgesia catalana al projecte post-franquista espanyol. Per això fa riure que encara ara l’independentisme hagi de carregar amb el mort i els pecats d’un del principals culpables de mantenir-lo fora de l’agenda política durant tant de temps. Un relat que sorprenentment continua tenint molts adeptes.
Això també explica que l’hereu de les aspiracions pujolianes, l’Artur Mas, sigui encara el blanc de les obsessions de l’opinió publicada a Espanya. És inexplicable que no entenguin que mort el gos no s’acaba l’independentisme. El seu desconsol serà encara més gran el dia que descobreixin que una part significativa de les grans fortunes del país són avui indepes.
Tot plegat traspua també un cert menyspreu de les realitats no castellanes de l’estat. Probablement derivat d’aquell desconeixement que es projecta sobre tot allò que no es comparteix sinó que es posseeix.
En quan a la deriva de El País potser coincideix i es fa notable quan la raó d’estat substitueix la raó periodística, i es fa extensiva avui a pràcticament la totalitat dels grans mitjans amb seu a Madrid. Com a Fuente Ovejuna.
A la Catalunya que cerca un aclaparador consens pro-referèndum tot això no l’hauria d’estranyar. En termes democràtics, la supeditació de la premsa i altres estaments a una idea legítima però prèvia a la raó, com ho és la unitat d’Espanya, es mou entre el nacionalisme banal i el pensament únic.
Malauradament per tothom, no és només un encostipat el que afecta la malalta democràcia espanyola.
