Si cerquen entre aquestes línies temes de safareig ja s’ho poden estalviar. Malgrat les virtuts polítiques de la ministra de defensa són un atribut encara per descobrir, aquesta peça va de política, o millor dit d’antí-política. Chacón és una professional de la política en el sentit pejoratiu del terme. Forma part de l’última fornada de dirigents que del món laboral a penes han conegut res més que les entranyes del aparells dels partits als quals devotament serveixen i del quals reben els sous. En conseqüència dominen els despatxos però el seu dogmatisme i instint de supervivència els fa poc aptes per a sortir de la mediocritat general que domina, malauradament, l’escena política d’avui. Chacón és una autèntica màquina expenedora de consignes, i és tant previsible que, presa seriosament ruboritza. No se surt mai del guió, però ni així ha aconseguit acumular cap actiu polític al seu currículum a banda dels càrrecs. Un CV, això sí, amb abundants mèrits acadèmics. És una llàstima que hagi decidit no aplicar els seus coneixements sobre federalisme canadenc.
Sorgida de la pedrera del Baix Llobregat, Zapatero va premiar la seva obediència cega donant-li la cartera del recent creat ministeri d’habitatge el 2007. La seva tasca ningú no la recorda, bàsicament perquè a banda de gastar la seva partida pressupostària encara ha d’arribar la revolució del totxo social que auguraven les seves intencions. Però vet aquí que la incompetència en política es cobra doble, i a Catalunya recull, com a cap de llista per Barcelona, una quantitat inusitada de vots, la propietat dels quals encara se la disputen Rajoy, ZP i la tele. És aleshores quan el departament d’imatge socialista té la idea brillant de vestir-la de camuflatge i jubilar a la cabra de la Legió. Sort en tenim dels informes de Justícia i Pau perquè sinó podria semblar que la tasca de la d’Esplugues al davant del gabinet de defensa -amb desfilades ‘fashion week‘ incloses- està sent un èxit. Sent curosos però, a banda d’acumular en poc temps gaire bé tantes milles aèries com Joan Pau II, Chacón té el mèrit d’haver aconseguit que la despesa militar enguany sigui de 18.609 milions fent escapol dels efectes de la crisi amb una ínfima reducció del 1,61% respecte el 2008 i gràcies en part a la enginyeria pressupostària. L’Estat Espanyol també ostenta el vuitè lloc mundial en venda d’armes a països en conflicte malgrat el que diu la Llei de Comerç d’Armes aprovada el 2007. I tant dolorós com tot això és el fet que Chacón mai hagi utilitzat el suport record dels electors catalans per defensar els interessos del País a Madrid. Encara és hora que públicament defensi (també Corbacho) el model de finançament per a Catalunya que dibuixa l’Estatut. En privat, en canvi, va tenir la barra de criticar durament els sincers i esgotadors esforços dels seu company i Conseller de Finances. Antoni Castells sol davant el perill mentre ella i els altres 24 diputats del PSC fan la viu-viu al Congrés. Inacceptable.
En resum, si Walt Disney fos viu la fitxaria per a protagonitzar un llargmetratge d’animació. Seriosament, Chacón és un producte del marxandatge polític de la factoria Ferraz qui creix impulsada pels impagables atacs del món reaccionari al voltant del PP. Unes envestides que són utilitzades pel PSOE per a avortar qualsevol aproximació seriosa a l’efecte Chacón i per a desviar l’atenció de la nefasta gestió de la segona legislatura de Zapatero. No haurien d’impedir però que els analistes escampéssim la boira fashion i somnolent que amaga l’estafa política i el paradigma de la de-meritocràcia que és Carme Chacón.
