Per què parlen d’amor quan volen dir sexe? Això és exactament el que passa cada vegada que l’espanyolisme i l’unionisme català parlen sobre ells mateixos. Nou patriotisme, nou orgull nacional, jovent desacomplexadament espanyol… són eufemismes per a no reconèixer que volen cardar, volen calçar els catalans amb la mateixa gràcia amb la qual Pajares empaitava les sueques per la Costa Brava fa ja unes quantes dècades. Na-ci-o-na-lis-me. El binomi llengua-selecció protagonitza la penúltima ofensiva espanyola.
L’esport és ja el més acceptat i global sublimador de tensions polítiques, nacionals i identitàries. Ho és com a mínim des de la celebració dels primers Jocs Olímpics, però no ha estat fins a la superació de la Guerra Freda i la consolidació de la ‘societat del benestar’ que ha assolit la seva supremacia com a succedani d’altres tipus de conflictes.
La globalització ha portar del braç la necessitat de reforçar les arrels en un món tant vertiginosament canviant i adaptable. La velocitat sempre s’ha demostrat incompatible amb la mateixa idea de societat. La qüestió de les identitats és, més que mai, el tema central de les relacions humanes a tots els nivells. I si és cert que una certa subsistència dins el club de paisos que gaudeixen de l’estatus de societat avançada passa per una obertura al mercat global, més ho és encara que en aquest context són les identitats les encarregades d’encolar una mapa que d’altra manera s’esmicolaria en molts bocins. Les societats extremadament plurals que aspiren a un grau acceptable de convivència, respecte i estabilitat no són possibles sense l’acceptació d’uns comuns denominadors tant a nivell cultural com lingüístic o ètic.
La darrera ofensiva barroerament i salvatge potent que demana, o més aviat, exigeix els catalans que renunciïn a la seva identitat (tant complexa com es vulgui) o bé que la dilueixin pel bé d’un interès general aliè, s’emmarca tant en l’estricte nacionalisme espanyol transversal, com en el corrent assimilacionista neo-liberal de caire més general que cerca la consecució del consumidor perfecte, de l’home/la dona patró de conducta universal al marge de qualsevol especificitat cultural, geogràfica, ètnica, lingüística o gastronòmica si cal. I de fet l’únic que té de novell és la urgència amb la qual s’expressa. Espanya està accelerant el procés de consecució d’un estat d’arrel castellana i castellanista que no té cap dubte sobre quina és la seva llengua i que no s’ha molestat en modificar gens ni l’imaginari ni l’ideari de centúries precedents.
Quelcom de nou ara de debò ens uneix? Es refereixen potser a una convocatòria obligatòria on si t’ho repenses la teva vida professional queda marcada per sempre? A un campionat on no se’t permet triar el teu favorit ni portar els teus propis representants? A un seleccionador que signa un manifest en favor de la llengua única? Francament, cridar ‘¡Déu existeix!’ quan un italià falla un penal, insultar el rival esportiu reiteradament, destrossar mobiliari urbà, cridar Puta Catalunya, haver d’amagar la Senyera, substituir el ‘Que viva España’ del Manolo Escobar pel ‘yo soy español, español, español’ versió del Kalinka rus, o signar manifests per a la imposició de la llengua “cristiana” no sona a res de nou ni molt menys respectable, i evidentment, res que els catalans tinguin la necessitat de compartir amb els seus neo-exaltats veïns.
Amb Espanya sexe segur que no, consentit de cap manera. I amor, l’amor no s’exigeix.
