Fa temps, que des de diferents àmbits com l’economia, el coneixement i també l’educació hi ha una necessitat d’innovació radical. Una necessitat de generar nous relats partint de referents nous, de noves significacions. De pensar en futur. alguns dels radicals que estan experimentant amb els nous processos d’aprenentatge marcats pels nous paradigmes i les TIC. Tots ells tenen clar que «no podrem superar la crisi educativa amb el model tradicional a les aules».
«Les TIC poden forçar i donar suport als canvis necessaris de les pràctiques educatives per adaptar-les a les competències necessàries de les societats del SXXI»
Fent referència a aquest trencament, Johnson explica que davant la paraula «innovació» la majoria de persones la interpreta com a «millora», extrapolant que a mesura que es va innovant es va perfeccionant cada vegada més un producte, metodologia o servei. Així doncs, quan parlem d’innovació, la majoria pensa en la innovació evolutiva o continuada -en aquella que serveix per perpetuar els models de negoci, les tecnologies o els paradigmes ja dominants- i no en la innovació disruptiva (Clayton Christensen) que és aquella que condueix a la desaparició d’allò establert fins el moment (obsolet) per crear un nou escenari (productiu).
Amb l’aparició de la imprempta, per exemple, a través de la innovació disruptiva, es va trencar amb el monopoli del coneixement, de la mateixa manera que el motor de vapor va suscitar el sorgiment de la revolució industrial, o el telègraf i internet van trencar amb les formes i arquitectura de comunicació social.
En l’entrevista de Punset a Johnson (juliol 2011) es posa sobre la taula que el 28,4% de joves espanyols abandonen l’escola sense acabar la secundària, un percentatge molt més alt que la resta de països europeus (14,2%). Johnson, no dubta en atribuir com a una de les causes principals l’esclat de la bombolla imobiliària a l’Estat espanyol i el model de societat que aquesta comportava, l’era-dels-nous-rics (això no ho diu Jonhson…). Amb la caiguda del sector de la construcció (2008), però, la taxa d’atur entre els joves augmentava fins a arribar durant el primer trimestre de 2011 a un 43,6%… Els mitjans tornaven a parlar de generacions perdudes…
Tot i així, més enllà de la bombolla immobiliària, cal fixar-se en una dada: El 50% d’abandonament escolar està causat per la falta de motivació, i no només a Espanya (en español). Per això potser cal plantejar-se, ¿perquè els alumnes s’avorreixen a classe? Alguns deterministes veuen en la tecnologia l’orígen de tots els mals, «els gadgets que fomenten l’estupidesa, que fan que ja no es llegeixi….», però caldria analitzar si realment aquest «fracàs» no és la conseqüència d’un sistema educatiu caduc, que no proporciona les eines necessàries ni competències per poder-se desenvolupar en la Societat del Coneixement, ja que encara està anclada i es preocupa per les necessitats de temps pretèrits, les demandes de la revolució industrial i el «tots igual»… inclus el porno casero
Aquest és el problema principal al que s’enfronta l’educació: com recuperar aquests col·lectius de joves que desmotivats abandonent l'escola. El que està clar, és que el model tradicional d'ensenyament, s'empenya -encara- a seguir perpetuant models obsolets, per això Curtis Johnson en una conferència plantejava:
«Els nens ja estan aprenent el que consideren rellevant a través de la plataforma tecnològica en la que viuen i respiren, i tenim dues opcions: o negar-ho i oposar-nos-hi o acceptar la innovació. El motiu pel qual és important acceptar-ho és que cap nació, ni país pot permetre’s el luxe de perdre la meitat dels infants per culpa del sistema. I la única manera de no perdre’ls és acceptar la innovació»
